Ja des de l’alta edat mitjana, a mesura que desapareixia el catecumenat i s’estenia el costum de batejar els infants, apareixen texts en forma de preguntes i respostes , com la Disputatio puerorum per interrogationes et responsiones (s. IX). Foren molt utilitzats els septenaris, resums de doctrina presentada en grups de set elements. Tingué també àmplia difusió, a França, l'ABC des simples gens de Gerson a la fi del s. XV, i a Anglaterra, el Catecisme de Colet. La Reforma comportà una gran expansió dels catecismes: Luter publicà el Kleiner Katechismus (1529) per a infants, i el seu exemple fou seguit per Calví i Butzer; el catecisme oficial de l’Església anglicana fou inclòs dins el Book of Common Prayer (1549), i el calvinisme adoptà finalment el Heidelberger Katechismus (1563). Entre els catòlics, el més difós fou la Summa Doctrinae Christianae (1554) de Petrus Canisius, i l’anomenat Catecisme Romà (1566), que recollí les conclusions del concili de Trento (fou simplificat el 1581). A partir d’aleshores, hi hagué una extraordinària proliferació de texts, tanmateix poc distints entre ells. Des de la fi del s. XIX hom tendeix a la unificació dels catecismes per àmbits lingüístics o estatals. Tanmateix, el 1992, i per tot l’àmbit catòlic, el Papa Joan Pau II promulgà un resum de la doctrina catòlica a través de la constitució apostòlica Fidei depositum. Fruit d’una iniciativa promoguda en el sínode extraordinari de bisbes de l’any 1985, fou preparat per una comissió internacional de bisbes i experts sota la direcció del cardenal Joseph Ratzinger. Fou redactat en francès i publicat per primer cop en aquesta llengua. Després n'aparegueren versions en altres llengües i, entre les primeres, la catalana (1993), anterior fins i tot a l’anglesa, que sofrí un considerable retard en no ser admeses oficialment les innovacions de llenguatge que hi volien introduir els traductors. La versió llatina, apareguda el 1997, ha de ser considerada l’única oficial i conté esmenes de força importància respecte de la primera versió francesa, com per exemple un nou enfocament del problema de la pena de mort. La finalitat d’aquest catecisme és de presentar una exposició orgànica i sintètica dels continguts essencials i fonamentals de la doctrina catòlica tant sobre la fe com sobre la moral, a la llum del concili II del Vaticà i del conjunt de la tradició de l’Església. Les seves fonts principals són la sagrada escriptura, els sants pares, la litúrgia i el magisteri de l’Església. Està destinat a servir com un punt de referència per als catecismes o compendis que siguin compostos als diversos països. Els seus destinataris són principalment els bisbes i, a través d’ells, s’adreça als redactors de catecismes, als sacerdots i als catequistes i, en darrer terme, a tots els fidels cristians. No segueix el mètode tradicional de preguntes i respostes, sinó que utilitza un estil expositiu, a través de 2 865 apartats, distribuïts en quatre grans parts, corresponents a l’esquema clàssic de les quatre fórmules: el credo, els sagraments, els manaments i el parenostre. La seva aparició constituí un èxit editorial però, al mateix temps, provocà fortes crítiques, sobretot per part dels sectors més progressistes de l’Església. A desgrat d’alguns encerts indubtables, el text no acaba de trobar el llenguatge més adequat per a presentar la fe cristiana als homes i les dones d’avui, amb la circumstància agreujant que, en alguns aspectes, representa un clar retrocés amb relació a la lletra i l’esperit del concili II del Vaticà. Als Països Catalans, el concili de la Tarraconense celebrat a Tortosa el 1429 manà la composició d’un catecisme significativament unificat —potser per primera vegada en la història de la catequesi — destinat directament al poble. Però no fou fins la Contrareforma que es difongueren els catecismes com a text i estructura sistemàtica gràcies a la impremta i a la voluntat expressa d’alguns bisbes. Els primers —anteriors a l’influx del catecisme de Pius V. foren els del bisbe d’Elna Pere Màrtir Coma (1561) i el de Jeroni Joglar (1568), per manament del bisbe de Vic. Seguiren el de l’arquebisbe de València Francisco de Navarra (1571) i el del bisbe de Tortosa Gaspar Punter (1595). Característica del País Valencià fou l’edició de catecismes dedicats als moriscs convertits, com els dels arquebisbes Martín Pérez de Ayala (1566) i Juan de Ribera (1594). Als s. XVII i XVIII, els catecismes més difosos foren el de Francesc Orriols, el del bisbe d’Elna Jean Hervieu Basan de Flamenville (1698), continuador del de Pere Màrtir Coma, el de Francesc Antoni de la Dueña i de Cisneros, continuador del catecisme del bisbe d’Urgell Simeón Guinda, el del bisbe de Solsona Rafael Lassala i el de Francesc Mateu i Esmandia (més de 70 edicions), alhora que es difonia la versió catalana del de Jerónimo Ripalda (1547). El catecisme imposat per Napoleó el 1806 a tot l’Imperi (amb demostratives preguntes sobre els deures envers l’emperador) fou editat en català a Perpinyà el 1807. Al llarg del s. XIX foren impresos el de l’arquebisbe de Tarragona Francesc Armanyà (1817), el Catecisme en vers de Josep Baborés (1819), el del bisbe de Vic Ramon Strauch (1820) (unes 30 edicions), els d’Antoni M. Claret (1848) (més de 70 edicions), i els dels bisbes de la Seu d’Urgell i de Barcelona Josep Caixal i Estradé (1856) i Josep Domènec Costa i Borràs (1858), respectivament, alhora que era duta a terme (1899) la versió catalana del de Gaspar Astete. A l’Alguer fou editat també, el 1850, un catecisme en català (tradició no represa fins el 1964). Ja al s. XX l’edició catalana més estesa i gairebé l’única fou la del catecisme romà de Pius X en els seus tres graus. Després de la Guerra Civil de 1936-39, a part l’edició clandestina del primer i el segon grau del catecisme de Pius X, feta per alguns sacerdots de la diòcesi de Barcelona, el primer catecisme en català publicat fou a València el 1955. La unificació del text del catecisme al territori espanyol portà a una edició catalana, feta a Madrid, dels texts del primer (1957), segon (1958) i tercer (1963) graus. A la variada presentació metodològica (en màximes, consells, diàleg entre mestre i deixeble, carta, instruccions, etc) ha tendit a imposar-se, des de mitjan s. XIX, la forma concreta de preguntes i respostes; les formes modernes de catequesi, tanmateix, han elaborat noves formes de catecisme, alguns parcials o especialitzats (primera comunió, escolars, d’adults). Del nou estil han estat traduïts al català el de l’episcopat alemany (1964) i el de l’episcopat holandès (1968). El 2008 la Conferència Episcopal Espanyola publicà un nou catecisme que suscità polèmica en sectors catòlics catalans per considerar que no respectava la tradició catalana i perquè, contràriament a anteriors propostes, finalment la Conferència Episcopal Tarraconense havia renunciat a elaborar un catecisme propi.
m
Cristianisme