categoria

f
Filosofia

Cadascuna de les classes més generals a què poden ésser reduïts els termes, els conceptes o els ens.

La utilització tècnica de la paraula categoria és marcada sobretot per la doctrina d’Aristòtil i de Kant. En Aristòtil, les categories són els diferents tipus de predicat que hom pot afirmar d’un subjecte i que corresponen als diferents modes d’ésser de les coses. Són, per tant, tema de la lògica i alhora de la metafísica. La llista de les categories és un intent de reduir les múltiples maneres de predicar o d’ésser a modes primitius i irreductibles, que són els gèneres suprems . Només tenen un nivell de generalitat superior la noció d' ésser i els transcendentals (transcendental), atributs supracategorials comuns a tots els ens. Hom troba en Aristòtil diverses enumeracions. La més llarga en compta deu: substància, quantitat, qualitat, relació, lloc, temps, posició, estat, acció i passió. És un inventari empíric, que sembla tenir, però, una certa anàlisi lingüística a la base. Els estoics i Plotí en feren la crítica, proposant unes altres enumeracions. Sant Tomàs d’Aquino tractà de donar una justificació racional de la llista aristotèlica. En el llenguatge escolàstic les categories són dites predicaments (del llatí praedicare , que, com el grec κατηγορείν, katēgoreín , vol dir ‘enunciar’, ‘declarar’). Es distingeixen dels predicables o categoremes , que designen no pas tipus de predicats, sinó tipus de vinculació del predicat al subjecte. En Kant les categories són conceptes purs de l’enteniment, formes a priori , que condicionen la possibilitat de l’experiència i que representen les funcions essencials del pensament. Kant intenta de deduir-ne la llista exhaustiva a partir de les formes del judici de la lògica tradicional. Obté, així, una taula de dotze categories, agrupades en quatre classes: la primera, de quantitat: unitat, pluralitat, totalitat; la segona, de qualitat: realitat, negació, limitació; la tercera de relació: subsistència i inherència (substància i accident), causalitat i dependència (causa i efecte), comunitat (acció recíproca); i la quarta, de modalitat: possibilitat i impossibilitat, existència i inexistència, necessitat i contingència. En la línia oberta per Kant, un altre intent important de sistematitzar les categories és el de Hegel. Posteriorment, Nicolai Hartmann, retrobant en part la inspiració aristotèlica, intentà d’establir categories regionals , és a dir, específiques per a cada àmbit de la realitat.