A l’inici (s. XI) era oberta a tot home lliure, mentre fos cristià. De fet, però, era requerit de posseir els suficients recursos econòmics per a mantenir l’armament i el cavall. Cap a mitjan s. XII començaren les disposicions que exigien ascendència cavalleresca, les quals, vers la meitat del s. XIII, ja s’havien imposat, i impedien l’ingrés dins l’orde principalment al poderós i ric patriciat urbà, llevat de si hi havia concessió expresa del sobirà. No existia un codi escrit, sinó un conjunt de regles i deures als quals s’adheria per jurament; ni una jerarquia de títol, grau o edat. L’ideal cavalleresc ha estat exposat en obres d’ensenyament, com el Llibre de l’orde de cavalleria, de Ramon Llull, que hom suposa escrit vers el 1275, o el Tractat de cavalleria, de Pere el Cerimoniós, que és traducció de la Segunda Partida d’Alfons X de Castella, especialment del seu títol XXI. En l’ideal cavalleresc (fidelitat, menyspreu del sofriment i de la mort, anhel de glòria, llibertat) entrava, ultra la defensa del senyor, la defensa de la religió i la protecció dels febles, les vídues i els orfes, i el servei de l’església, la qual cosa en el pensament medieval equivalia a posar-se al servei del mateix Jesucrist; hom oposà, així, a la idea del cavaller mundà, ple de vicis, la del cavaller de Crist, ple de virtuts. La violència només s’havia de practicar contra els infidels o els malfactors; hom no havia de matar el vençut indefens. L’església convertí en un ritu religiós l’acte d’armar cavaller; apareix ja una forma completa al Pontifical de Guillem Duran (mort el 1296), d’on passà a l'ordo romanus. Aquest sentit religiós que hom donà a la cavalleria fou causa que hom atribuís un sentit simbòlic a les armes, cosa que és un dels llocs comuns dels poemes i dels tractats que s’ocupen de cavalleria. A Catalunya hi ha dos exemples importants d’aquesta simbologia en l’opuscle ja esmentat de Ramon Llull i en el poema de Pere Marc, L’arnès del cavaller. Una de les missions del cavaller era també d’encarregar-se de la defensa d’una de les parts en la batalla o duel judicial amb el qual hom podia dirimir ofenses i litigis civils. Els juristes reglamentaren aquest procediment, basat en el judici de Déu, que no podia consentir el triomf d’una causa injusta. Cal destacar el tractat De batalla, atribuït a Pere Albert (1251-55), que tradicionalment tingué la consideració de llei i fou copiat darrere els Usatges. Segons Albert, la batalla judicial només es podia practicar en casos extrems, en què mancaven tota mena de proves. Aquest punt de vista és ben diferent del que dominà a la fi de l’edat mitjana, època abundosa en dissensions internes, provocades per la noblesa, en la qual els cavallers abusaren escandalosament del desafiament i de la guerra privada, que sovint practicaren il·legalment, sense el consentiment del sobirà. Aquest esperit inspirà el Sumari de batalla a ultrança, de Pere Joan Ferrer (1502-04), que, a diferència de l’esmentat De batalla, deixa de banda les consideracions jurídiques, perquè l’esperit dels cavallers era més inclinat “amb armes que en altra manera llurs diferències aclarir”. D’altra banda, les novel·les del cicle artúric, i altres que les imitaren i que encara eren molt llegides als s. XIV i XV, difongueren fabuloses aventures de cavallers errants, que anaven pel món a acomplir empreses sobrehumanes i meravelloses, que posaven a prova llur valor. Aquesta literatura influí poderosament en els costums dels cavallers reals, que, a imitació dels de les novel·les, es feien cavallers errants i practicaven fets d’armes assistint a torneigs o lliurant-se a empreses absurdes, com el manteniment de passos d’armes, en els quals combatien amb tots els cavallers que no se sotmetien a allò que ells els imposaven. El caire esportiu d’aquesta cavalleria, voltada d’un fastuós cerimonial, ha estat descrit en el tractat Lo cavaller, del valencià Ponç de Menaguerra, el 1470. La curiosa barreja d’història i d’aventura individual, típica d’aquesta època, ha estat recollida en la novel·lística del temps. La literatura catalana posseeix les dues obres més importants d’aquest gènere: Curial e Güelfa, obra anònima (entre el 1432 i el 1465), i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell (1470). Pel seu valor documental, cal esmentar la rica col·lecció de lletres i actes de batalla i altres texts interessants per a la cavalleria, del manuscrit 7 811 de la Biblioteca Nacional de Madrid, compilat a València i publicat parcialment per Martí de Riquer en Lletres de Batalla (1963).
cavalleria
f
Història
Literatura
ordo militiae), de la societat feudal europea; era una organització paramilitar i independent que comprenia el conjunt de cavallers que hi havien ingressat mitjançant una cerimònia, la d’armar cavaller.