Hom les divideix en dos grups: el continental, anomenat també gàl·lic, estès a França, la península Ibèrica, Alemanya meridional, Itàlia septentrional, plana del Danubi i fins a Galàcia, i del qual només resta testimoni d’algunes inscripcions, noms propis, topònims i influències en altres llengües; i l'insular, dividit alhora en dues branques: la britònica (gal·lès o càmbric, còrnic, bretó i picte) i la goidèlica (gaèlic irlandès, gaèlic escocès i manx). Un altre criteri de divisió, fonètic, consisteix en la diferent evolució de la labiovelar indogermànica qu en q o en p (llatí quattuor, càmbric pedwar). Són trets comuns i més característics de totes les llengües cèltiques: la pèrdua de p inicial (llatí pater, irlandès athir; llatí porcus, irlandès orc, bretó oc'h); el canvi de e en i (llatí rex, irlandès ri, gàl·lic rix); el pas de les líquides sonores l i r a li i ri (grec Kardía, llatí corde, irlandès cride); el genitiu singular en -i dels temes en -o-, etc. En el grup insular es destaquen específicament la influència d’un accent intensiu que produí fenòmens de metafonia i epèntesi que alteraren profundament el vocalisme antic, un fenomen de lenició que provocà un total capgirament del consonantisme, la pèrdua de la declinació en el britònic, des d’una època molt reculada i la col·locació del verb a primer terme de la frase. Avui dia, a causa de la pressió del francès i de l’anglès, les llengües cèltiques van de reculada, bé que el gal·lès, oficial, presenta més vitalitat, i l’irlandès ha aconseguit l’estatut oficial.
f
pl
Lingüística i sociolingüística