cementació

f

Tecnologia

Procés que consisteix a modificar la composició i les propietats de la superfície d’un metall per difusió d’un element (dit cement ) en ella —a temperatura elevada, sense arribar, però, a la de fusió— bé per la seva incorporació en la xarxa cristal·lina del metall (substituint àtoms del reticle), bé per la simple inserció en els intersticis de la xarxa, quan els àtoms introduïts són prou petits (carboni, nitrogen, etc).

La cementació d’acers, la més important industrialment, pot tenir per objecte l’enduriment superficial (cementació pel carboni, nitruració, carbonitruració, cromització, i cementació electrolítica , en la qual la peça a cementar fa d’ànode en un bany de carbonat alcalí a 95°C), l’augment de la resistència al desgast (cementació pel sofre o pel procediment sulfinuz) o bé la millora de la resistència a la corrosió (cementació amb crom, zinc, alumini o calorització). La cementació pel carboni és la més emprada i s’usa per a endurir la superfície de peces fabricades amb acers suaus com engranatges, arbres de lleves, etc. És efectuada a alta temperatura (900-1 000°C) perquè es formi ferro gamma que dissol el carboni. El cement emprat pot ésser sòlid (carbó vegetal, carbonat de bari), líquid (cianurs alcalins fosos en la cianuració) o bé gasós (monòxid de carboni, hidrocarburs). El cement gasós té l’avantatge de permetre el tractament en sèrie de les peces a cementar.