El costum de destinar un lloc determinat per a l’enterrament apareix ja en èpoques molt antigues (necròpoli), bé que el concepte modern de cementiri neix amb el cristianisme. A Roma i a d’altres ciutats hom optà pel tipus subterrani (catacumba), però aviat s’estengué el costum d’enterrar prop de les tombes dels màrtirs i al voltant de les esglésies, costum que ha perdurat a la Gran Bretanya, a zones rurals d’arreu d’Europa i en algunes regions de Catalunya. El ritu de consagració del cementiri aparegué en temps de Gregori de Tours (segle VI). A partir de la fi del segle XVIII, per raons sanitàries i d’espai, les autoritats civils i eclesiàstiques de les principals ciutats ordenaren la construcció d’un cementiri per a cada població allunyat del centre urbà, i a partir del segle XIX els municipis s’anaren fent càrrec de la seva construcció i custòdia; es mantingué, en general, el caràcter confessional del cementiri, i hom en construí de separats, o bé recintes especials per a no batejats o per a membres de confessions diverses. A l’edat mitjana cal remarcar, pel seu valor artístic, el Camposanto de Pisa. Amb el Romanticisme prosperà la construcció de cementiris amb tombes monumentals, anomenades panteons o mausoleus, el prototipus dels quals és el del Père-Lachaise de París (1804); a Barcelona aquesta concepció fou seguida en el Cementiri Vell, projectat per l’italià Antonio Ginesi (1818). Els grans cementiris són generalment construïts avui com a parcs, amb avingudes d’arbres (xiprers, sobretot) que voregen les tombes (sepulcres a terra o blocs de nínxols); aquest és l’esquema seguit pel Cementiri Nou de Barcelona (a Montjuïc), construït a partir del 1900. Hom tendeix modernament al sistema d’incineració dels cadàvers, fet que ha de modificar la concepció del cementiri.
m
Història
Tombes i níxols del cementiri de Reus (Baix Camp)
© Patrimonifunerari.cat
Lloc on hom enterra els morts.