i ch | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

ch

Escriptura i paleografia
escriptura escr
Dígraf català antic que representava el so velar sord [k] i que a vegades hom emprava en posició medial (archebisbe, eucharistia) i inicial (chor, Christ) en l’escriptura de mots d’origen grec i, especialment i d’una manera general, en posició final (bosch, amich) (h).

En la codificació ortogràfica moderna ha estat simplificat en c. Dialectalment o incorrectament hom l’ha emprat també per a representar els sons palatals x (ix) i j (g), tx i tj (tg). En català modern roman únicament en l’escriptura d’alguns cognoms.

Llegir més...