El circ modern aparegué a Anglaterra (1768) amb les primeres exhibicions del genet Philip Astley, que incorporà als exercicis eqüestres alguns números de fira popular i que el 1779 inaugurà l’Astley's Royal Amphitheater of Arts, considerat com el primer circ estable, amb el qual aviat competí el Royal Circus. La popularitat i l’èxit del circ estable mogué Astley a muntar un circ a París, al Faubourg du Temple, el qual passà a ser dirigit per un altre gran capdavanter, Antonio Franconi, i esdevingué, el 1793, l’Amphitheatre Franconi, substituït anys després pel Cirque Olympique des Frères Franconi. La primera meitat del segle XIX es caracteritzà pel predomini del circ estable. En aquesta modalitat es destacaren, ultra els circs parisencs, els de Londres i el circ Bailey als EUA. El circ nòmada nasqué als EUA, on aparegueren els grans circs ambulants cap al 1876. Phineas Taylor Barnum donà un impuls gegantí al circ nord-americà. El 1870 havia muntat amb W.C. Coup una World’s Fair de tres pistes i dos escenaris, i posteriorment s’associà amb el seu principal competidor, James Anthony Bailey, i donà lloc al famós Barnum and Bailey Circus. També a Europa el predomini del circ estable fou desplegat en benefici dels grans circs mòbils, sobretot a partir de mitjan segle XIX, coincidint amb la tournée per Europa del Circ Barnum and Bailey i del Circ Buffalo Bill de William F. Cody. A Alemanya el nom d’Ernst Renz, fundador del Circ Eqüestre (1843), dominà tota la història del circ, caracteritzada per la seva espectacularitat i el gran desplegament de luxe i recursos. Renz fou l’antecessor dels grans promotors Schumann, Busch, Blumenfeld, Althoff i, sobretot, Karl Krone, fundador del Circ Krone (1908), la importància del qual s’ha mantingut fins avui. En espectacle colossalista i monumental, el circ Sarrassini competí durant més de vint anys amb l’anterior. El seu director i fundador, Hans Stosch, fou el primer a superar els cànons referents al diàmetre de les pistes introduint les de 17 m de diàmetre. La magnificència de les seves dimensions no ha estat superada. A Anglaterra hi ha hagut, a més d’Astley i del seu rival Hughes, uns altres noms cèlebres en els annals del circ: Andrew Ducrow i els germans Sanger, a la primera meitat i a la darreria, respectivament, del segle XIX, i Bertram Mills, el gran renovador del circ anglès al segle XX, l’obra del qual han continuat els seus fills Cyril i Bernard. A diferència d’Anglaterra, Itàlia no ha tingut cap circ d’extraordinària importància; tanmateix, és bressol d’artistes de circ i són nombroses les dinasties italianes cèlebres (per exemple, els Guerra, els Frediani i, sobretot, els Briatore). Actualment subsisteixen al continent alguns dels grans circs estables, com el Circus Hiver de París —successor de l’antic Cirque Napoléon (1852), pertanyent a l’època daurada del circ francès— i el Cirque Medrano; a l’URSS, on l’afecció a l’activitat circense i el seu conreu han restat molt divulgats i protegits, n'hi ha més de cinquanta.
El primer circ modern estable de Barcelona fou una petita pista per a espectacles de circ eqüestre que formava part del conjunt d’atraccions dels Camps Elisis, inaugurats el 1853. El seguí el Price i el Circ Alegria, inaugurat el 1879, on actuaren les millors atraccions de l’època; enderrocat, però, el 1895, Barcelona romangué sense local apte fins a la transformació del teatre Tívoli en circ (1897-1919). El 1924 s’obria a Barcelona l’Olímpia, en el qual actuaren fins al 1946 les atraccions de circ de més fama internacional. D’aleshores ençà Barcelona rep només la visita de circs ambulants.