La forma espontània, o cirerer bord, viu a la major part d’Europa, però és rar a la regió mediterrània. A Catalunya viu als boscs de la muntanya mitjana i als llocs humits de terra baixa. Abunda a Europa com a arbre conreat, i sovint viu naturalitzat. Les cues dels fruits són utilitzades popularment per a preparar una decocció amarga, d’efectes diürètics. La fusta, de color clar, semidura i compacta, pot ésser tenyida fàcilment per a fer-la semblant a fustes valuoses d’uns altres colors, i singularment a la caoba; és emprada, tenyida o no, en la fabricació de mobles. És un arbre resistent, que pot ésser conreat des del nivell del mar fins a 1.000 m d’altitud; s’adapta bé a tot tipus de sòl, llevat dels calcaris, i prefereix els permeables, frescs i profunds. Es multiplica per llavor, estaca i empelt. L’esporga és moderada, perquè cicatritza amb dificultat. Les llaurades són poc profundes i hom hi incorpora adobs fosfatats i potàssics a la tardor i adobs nitrogenats en iniciar-se la vegetació. Floreix d’abril a maig. La maduració del fruit i, per tant, la collita són escalonades.
Branca de cirerer florida
© Laura Martínez Ajona
És un arbre molt fructífer; les varietats més conreades són la cor de colom a Tarragona, la cruixalenca a la Seu d’Urgell i la garrofal a l’horta de Lleida. Hom ha introduït darrerament varietats estrangeres molt productives. Les malalties criptogàmiques més freqüents en el cirerer són la momificació del fruit (a causa de la Monilia fructigena), la gomosi, la podridura de les arrels i la floridura del fruit. L’ataquen, entre els insectes, el cuc (i la mosca) de les cireres (Rhagoletis cerasi), el corc del peu del cirerer (Capnodis tenebrionis), el cossus o corc dels troncs, i d’altres.