Hom no l’ha trobada en estat silvestre. Per contra, se’n coneixen diverses espècies pròximes, les cugules, entre les quals l’A. fatua sembla ésser el principal antecessor de la civada, amb influència de l’A. sterilis, i potser també de l’A. barbata. Probablement l’origen de la civada es localitza a la zona que va de la costa atlàntica fins a Mongòlia i les muntanyes d’Àsia central. Els pobles antics d’Àsia i de la regió mediterrània no la coneixien. Considerada inicialment com a mala herba dels camps de blat, degué començar a ésser conreada tardanament fa uns 2.000 anys. El gra de civada conté més lípids que els altres cereals i una quantitat de proteïnes i de vitamines semblant a la del gra de blat; es diferencia, però, d’aquest cereal en la proporció dels diversos aminoàcids; destaca la baixa proporció d’àcid glutàmic. Pel fet de tenir un percentatge baix de gluten, la farina de civada no serveix per a amassar el pa. Les matèries minerals del producte de la mòlta del gra són principalment fosfats de potassi i de magnesi; les cendres del gra sencer contenen més del 42% de sílice, mentre que les cendres de les cobertes arriben a tenir-ne un 70%. Una gran part de la producció és destinada a l’alimentació animal; en la destinada a l’alimentació humana, abans de la mòlta, el gra és sotmès a un procés de cocció seca, seguida de torrefacció. Amb aquest tractament hom aconsegueix que les pellofes de gra siguin més fràgils i que el gust dels fragments del cereal en el producte acabat resulti més agradable; a continuació hom treu les pellofes, classifica els grans per la mida i, si cal, els parteix. Com a productes alimentaris derivats de la civada cal esmentar els flocs, la sèmola per a preparar farinetes i les farines per a aliments infantils. Com a utilització industrial dels subproductes, les pellofes de la civada són utilitzades per a l’obtenció del furfural, amb un rendiment del 10 al 14%. També és emprada, aquesta pellofa, com a producte auxiliar en la fabricació de cervesa, com a material de càrrega en la fabricació de linòleum, com a llit per a l’aviram criat en bateria i com a abrasiu —projectat mitjançant aire a pressió— per a eliminar olis i productes de corrosió de les peces metàl·liques de les màquines.
La producció i la comercialització de la civada
Fruit de la civada
© C.I.C - Moià
El conreu de la civada sembla que tingué origen al centre i, especialment, a l’oest d’Europa, on el clima humit i fred de la zona temperada l’afavoreix. Posteriorment s’estengué per tot Europa i Amèrica del Nord; actualment els principals productors són els EUA, el Canadà i Rússia. A Catalunya la seva expansió es redueix a les comarques més orientals de major pluviositat. El Gironès i la Selva encara li dediquen entre un 10-20% de la superfície de conreu. El conreu de la civada ha retrocedit considerablement des del quart decenni del segle XX, juntament amb el retrocés del bestiar equí, que en consumia la part més gran de la producció en forma de pinsos; el rendiment per hectàrea ha anat, però, en augment gràcies a les noves formes de conreu i als avenços tècnics. Actualment la civada és aprofitada per a fer farines destinades a l’alimentació humana.