Per a augmentar la sonoritat, les sabates dels ballarins van proveïdes d’unes plaques metàl·liques, dites claquetes (claqueta). Hom distingeix en el claqué dues modalitats: l’americana, en la qual hom utilitza indiferentment el taló i la punta, i l’anglesa, en la qual hom només empra els cops de taló per a indicar el final de les peces. El claqué és anomenat en el seu país d’origen tap-dancing , i en el seu naixement hi concorren influències molt diverses, d’entre les quals semblen predominar les del zapateado andalús, el clog dance irlandès i algunes danses africanes conservades pels esclaus negres els quals en foren, juntament amb els seus descendents, els principals inventors i els primers a practicar-lo. El desenvolupament d’aquesta dansa és paral·lel al del jazz , amb el qual comparteix molts aspectes, especialment el paper rellevant de la improvisació, individual o en grup. Els anys trenta el claqué conegué una gran difusió i constituí, en combinació amb les grans orquestres, un dels elements més característics de l’espectacle musical. Fred Astaire, Ginger Rogers, Gene Kelly i altres ballarins popularitzaren el claqué dins i fora dels EUA a través del cinema. Altres destacats ballarins de claqué han estat Bill Bailey, Bill “Bojangles” Robinson, Taps Miller, etc.
m
Dansa i ball