Segons l’anàlisi marxista, les forces i relacions de producció constitueixen la base que determina l’estructura de la societat, corresponentment dividida en classes, i la consciència i ideologia d’aquestes. El fet que Marx i el marxisme hagin destacat aquest problema fou preparat per Saint-Simon i els seus seguidors, així com per Proudhon; per contra, els sociòlegs anglosaxons tendeixen a diluir les classes socials sota el concepte genèric d'estratificació social, que, tot i que pugui superposar-se al de classe, designa un fenomen completament diferent. Les classes socials apareixen amb la propietat privada dels mitjans de producció i amb l’existència d’un estat que sigui instrument de dominació d’una classe sobre les altres, i llur problemàtica es plantejà de forma particular amb la liquidació de tot vestigi de l’Antic Règim i dels privilegis formals anteriors a la Revolució Francesa. Com a grups característics de les societats industrials les classes socials s’han anat desenvolupant a partir del s XVII. Amb la Revolució Industrial aparegué una burgesia de nous capitalistes que sorgien de l’artesanat o havien estat anteriorment comerciants modests, i a mesura que la burgesia creixia sorgí en el seu si un nou proletariat, compost per emigrants del camp, per artesans que havien vist degradar-se llur situació i havien perdut llur funció social, i per les primeres generacions nascudes en aquestes condicions; amb el proletariat sorgiren, així mateix, una cultura obrera, unes repostes, unes creences i uns costums diferents, formats per la situació de la classe obrera en una societat de lliure competència, en què les conveniències del mercat exclogueren aquesta classe de l’ensenyament. Bé que, inicialment, només palesa en conflictes parcials i momentanis, i en fets subversius, sorgí també aleshores la lluita de classes. D’altra banda, la concentració de la classe capitalista —dins el capitalisme avançat— en l’augment de la plusvàlua relativa no solament modifica la relació entre capitalisme i proletariat, sinó que crea entre ells l’anomenada classe mitjana , la qual aferma la seguretat i el poder de les classes superiors. Constituïda per treballadors no productius (és a dir, que no produeixen plusvàlua), però que rendeixen serveis estructurals, aquesta nova classe és exigida per l’increment de la productivitat, i els seus membres tenen, entre altres, les funcions de distribuir, comercialitzar, administrar i planificar el producte excedent creixent. L’aparició i la tendència a créixer de la classe mitjana són, doncs, intrínseques al procés capitalista i, des d’una perspectiva marxista, en fan un amortidor contra les formes més agudes del conflicte de classes, impedint una polarització social absoluta; el pensament sociològic anglosaxó, en canvi, veu la classe mitjana com una possibilitat de depassament de les classes i del conflicte existent entre elles ( consciència de classe). Una tal perspectiva projecta el model d’estratificació en la societat postindustrial, en què és possible per a tothom l’accés al consum, al benestar i als fruits d’una tecnologia avançada, resultat d’un progrés il·limitat.
f
Sociologia