El nombre de cordes és generalment inferior al de tecles. Cada corda pot produir més d’una nota, segons el punt per on és atacada, perquè la tangent o peça extrema de l’element percussor no l’abandona mentre dura l’acció del dit damunt la tecla i, doncs, no la deixa vibrar en tota la seva longitud. A causa de la seva sonoritat, molt suau i velada, el clavicordi fou destinat exclusivament a l’estudi i a les audicions íntimes, però fou apreciat per les seves possibilitats expressives, superiors a les del clavecí i a les de l’orgue. Derivat del monocord, fou creat vers el s XIV; al s XV, abastant tres octaves, era ja molt conegut arreu d’Europa i hom l’anomenava també manicord . El nombre de tecles augmentà, posteriorment, fins a quaranta-cinc (s XVII). Al principi del s XVIII foren construïts clavicordis, anomenats independents, amb una corda per a cada tecla. Vers la fi del mateix segle el clavicordi començà a ésser bandejat pel piano.
m
Música
clavicordi
© Fototeca.cat
Instrument cordòfon de la gran família de les cítares de post, en el qual el so és produït per la percussió d’unes plaquetes metàl·liques, dites tangents , sobre les cordes encabides a l’interior d’una caixa rectangular i disposades perpendicularment al teclat que acciona les tangents.