i clavicordi | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

clavicordi

clavicordi
© Fototeca.cat
substantiu masculí m música mús
Instrument cordòfon de la gran família de les cítares de post, en el qual el so és produït per la percussió d’unes plaquetes metàl·liques, dites tangents , sobre les cordes encabides a l’interior d’una caixa rectangular i disposades perpendicularment al teclat que acciona les tangents.

El nombre de cordes és generalment inferior al de tecles. Cada corda pot produir més d’una nota, segons el punt per on és atacada, perquè la tangent o peça extrema de l’element percussor no l’abandona mentre dura l’acció del dit damunt la tecla i, doncs, no la deixa vibrar en tota la seva longitud. A causa de la seva sonoritat, molt suau i velada, el clavicordi fou destinat exclusivament a l’estudi i a les audicions íntimes, però fou apreciat per les seves possibilitats expressives, superiors a les del clavecí i a les de l’orgue. Derivat del monocord, fou creat vers el s XIV; al s XV, abastant tres octaves, era ja molt conegut arreu d’Europa i hom l’anomenava també manicord . El nombre de tecles augmentà, posteriorment, fins a quaranta-cinc (s XVII). Al principi del s XVIII foren construïts clavicordis, anomenats independents, amb una corda per a cada tecla. Vers la fi del mateix segle el clavicordi començà a ésser bandejat pel piano.

Col·laboració: 
RTM
Llegir més...