i col·leccionisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

col·leccionisme

substantiu masculím
Història
història hist
Fet de col·leccionar sistemàticament objectes d’un interès històric o artístic especial, o simplement rars.

En el col·leccionisme d’art , fins a l’època de la Il·lustració les col·leccions importants solien ésser d’origen reial, aristocràtic, eclesiàstic o, en proporció molt menor, corporatiu, i generalment han estat integrades pels grans museus, o àdhuc n'han estat l’origen ( museu). Tanmateix, actualment encara perviuen grans col·leccions no estructurades, algunes de les quals ja són de caràcter públic, com la Galleria Pitti (Palazzo Pitti) de Florència. El col·leccionisme particular, consolidat al s XIX, sovint fou originat per un desig de la burgesia d’assolir un prestigi social imitant els gusts de l’aristocràcia, i també pel fet de poder disposar d’una nova font d’especulació. Grans col·leccions de tipus general són la Richard Wallace de Londres, o la dels ducs d’Alba a Madrid, ambdues d’origen aristocràtic, la Lehman Collection de Nova York, la Lázaro Galdiano, avui museu, a Madrid, o la Gulbenkian, a Portugal, adquirides mitjançant les grans disponibilitats econòmiques dels col·leccionistes. D’altra banda, a partir de l’accentuació de la divergència entre l’art oficial i el renovador, aleshores menyspreat, al s XIX hom formà amb una certa facilitat grans col·leccions d’obres contemporànies que amb el temps assoliren una gran importància: així la de pintors postromàntics i realistes d’Alfred Bruyas, les d’impressionistes i postimpressionistes de Gustave Caillebotte, de la família Moreau-Nelaton o del comte Isaac de Camondo, incorporades al Louvre; de Samuel Courtauld, nucli del Courtauld Institute Gallery de Londres; d’Albert C. Barnes, continuador de la de Leo Stein, nucli de la Barnes Foundation , a Merion, Pennsilvània. Entre les grans col·leccions de fauves i primers avantguardistes, la de Marcel Sembat, rebutjada per l’Estat francès, és al museu de Grenoble; les Ščukin i Morozov són en alguns museus russos; la d’Oscar Ghez, avui museu a Ginebra, ha revalorat noms oblidats d’aquell període; la Mattioli de Milà és dedicada a avantguardistes italians. Solen ésser extraordinàries les col·leccions de marxants, com la de Paul Guillaume, llegada a l’Estat francès el 1965, o la Maeght, estructurada a Saint-Paul-de- Vance. Unes altres grans col·leccions són les Frick, Kress, Mellon, Morgan, Rockefeller, Rothschild, etc.

Als Països Catalans hi ha el precedent conegut de la col·lecció barcelonina de Miquel Mai (inventariada el 1548) d’escultures clàssiques (avui al Museu Arqueològic de Barcelona i al Museu d’Art de Catalunya), de bronzes, tapissos, petits retaules, llibres i monedes, i la d’arqueologia i bibliografia del cardenal Despuig, de la fi del s XVIII, conservada a Raixa i al castell de Bellver, a Mallorca. Tanmateix, la generalització del col·leccionisme també es produí, com a la resta d’Occident, al s XIX; hom ha assenyalat a Catalunya tres àmplies generacions de col·leccionistes: la primera coincidí amb la renaixença de l’art català a mitjan s XIX, i és representada per les col·leccions de Víctor Balaguer —avui museu a Vilanova i la Geltrú—, de Francesc Miquel i Badia —després integrada en la d’Emili Cabot— de Joan Cortada, de Manuel Girona, l’Estruch, d’armes, la Santacana, a Martorell, etc; la segona generació començà amb l’època modernista i continuà amb el Noucentisme, i sobresurten, a Barcelona, les col·leccions de Josep Sala, Josep Barbey, Santiago Julià, Valentí, Ysern-Dalmau, Uriach, Josep Mullor, o, a Tarragona, la de Joan Molas; les més significades són les de Lluís Plandiura i Santiago Espona, de caire general, i la Muntades, de pintura medieval, avui part important del patrimoni dels museus d’art de Barcelona, i la de Miquel Mateu a Peralada; la de Francesc Cambó i Batlle, pertanyent també a aquest grup, és un cas gairebé únic a Catalunya, puix que és dedicada a obres de grans pintors no catalans de totes les èpoques; entre les colleccions especialitzades són remarcables la de Frederic Marès ( Museu Marès), d’escultura de totes les èpoques i d’objectes diversos, la de talles, del comte de Güell, l’Erausquin, d’escultura moderna, l’Amatller-Prats, de vidres, la de Manuel Rocamora —també museu barceloní—, d’indumentària, les tèxtils de Biosca i Viñas ( Museu Tèxtil de Terrassa), la de ferros antics, de Santiago Rusiñol ( El Cau Ferrat), la de Vicenç Ros —nucli d’un museu a Martorell—, preferentment de ceràmica, les d’armes de Tomàs Raguer, a Ripoll, i de Josep Serra i Farré, a la Riba, etc; i la tercera generació coincideix amb l’avantguardisme, i sobresurten les col·leccions de Joan Prats, Samaranch, Víctor Ymbert, com també les de Junyer-Vidal, Juli Muñoz o Josep Gudiol, amb peces també d’altres èpoques. Al País Valencià es conserva l’antiga col·lecció de còdexs miniats d’Alfons el Magnànim, a la biblioteca de la Universitat de València, com també la de Manuel González i Martí —avui museu—, de ceràmica, o la de pintura antiga, de Vicent Sanz —avui a la col·lecció de la Caixa d’Estalvis de València—; a Borriana, la donació arqueològica de Norbert Mesado forma part del Museu Històric Municipal; també se centren en l’arqueologia les col·leccions de Josep Belda, avui al Museu Arqueològic Provincial d’Alacant, i la de Pere Ibarra, al museu municipal d’Elx. A Mallorca sobresurten la col·lecció de ceràmica i mobles de l’arxiduc Lluís Salvador a Son Marroig (formada a la fi del s XIX), la de Saridakis, de pintura, ceràmica i dibuix, a Palma, i la de Joan March, particularment de pintura; la col·lecció de Joan Aguiló i Pinya és el nucli del Museu Arqueològic Municipal de Manacor.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...