Actualment, n'és reservada l’erecció al papa. El superior del capítol és anomenat prior, degà o abat. Des del s XVII van en decadència, i només en resta la institució generalment en esglésies que havien estat catedrals (com Roda de Ribagorça i Eivissa). El concordat espanyol del 1851 limità nominalment les col·legiates reconegudes, que prengueren el nom de parròquies majors . Als Països Catalans les col·legiates deriven de les antigues canòniques regulars (canònica), secularitzades pel papa Climent VIII l’any 1592. Les col·legiates canonicals exemptes de jurisdicció episcopal més famoses de Catalunya foren les d’Àger i de Mur. La de Manresa, al bisbat de Vic, i la de Sant Feliu de Girona, al de Girona, revestien caràcter de cocatedral, a l’igual de la de Roda d’Isàvena, al bisbat de Lleida, i modernament la de Sant Nicolau d’Alacant, al bisbat d’Oriola. Les col·legiates creades després del 1592 conservaren els privilegis antics i foren governades per abats (anomenades també abadies per aquest motiu), pabordes o priors, als quals s’afegí el títol d' arxiprest . Les comunitats foren fixades en onze canonges en col·legiates importants, com les de Manresa, Sant Joan de les Abadesses, Sant Feliu de Girona, Àger, l’Estany, Vilabertran, Santa Anna de Barcelona, Gandia, Xàtiva i Sant Nicolau d’Alacant; d’altres de més petites, com Calaf o Mur, restaren només amb cinc comunitaris. A causa de llur decadència el concordat del 1851 les abolí quasi totes. Al Principat, només les de Manresa i de Calaf foren objecte de la reestructura prevista per aquest, que en fixà el nombre dels comunitaris i establí que havien d’ésser esglésies parroquials i subjectes al bisbe diocesà. Unes altres foren posteriorment reinstaurades, com la de Gandia el 1907.
f
Cristianisme