La comenda era temporal quan era donada per un temps limitat, generalment fins que el bisbat, l’abadia o qualsevol altre benefici eclesiàstic fossin coberts definitivament, i en aquest cas el comendatari no tenia dret sobre les rendes. La comenda perpètua donava dret al comendatari de fruir de les rendes i dels benifets, com a veritable prelat o beneficiat. L’ús d’encomanar a un bisbe el govern d’una altra diòcesi ja era vigent sota Gregori el Gran. Concessions anàlogues, especialment en abadies, foren nombroses des del període carolingi. L’ús esdevingué un abús i s’estengué sobretot durant el període del papat d’Avinyó i als s. XV i XVI, fins que s’hi oposà el concili de Trento, bé que no n'eliminà la pràctica, especialment per als cardenals. Als Països Catalans, als s. XV i XVI foren cedides pels papes en comenda les abadies més riques del regne. L’abús que això comportava fou tallat de soca-rel per la congregació de Valladolid, que no admetia abats comendataris ( abat comendatari). A Montserrat, per exemple, hi tornà a haver abat propi a partir de la reforma del 1493, amb menyspreu total dels comendataris que continuava nomenant la Santa Seu. A la resta d’abadies i en altres ordes monàstics i canonicals s’anà perdent a partir del concili de Trento.
f
Història
Dret canònic