i confucianisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

confucianisme

substantiu masculím
Filosofia    Mitologia
filosofia filos i història de les religions hist rel
Doctrina filosòfica i moral basada en els ensenyaments de Confuci, establerta com a religió imperial al s. II aC, estructurada posteriorment com a religió oficial a la Xina i reelaborada metafísicament al s. XI dC com a neoconfucianisme.

Com a pensament que, des d’antic i juntament amb el taoisme i el budisme, ha informat la vida i la cultura xineses, el confucianisme té el seu propi corpus literari, també anomenat cànon confucià, tot i que mai no ha gaudit, de fet, del caràcter canònic d’escriptures revelades ni de força per a sancionar una doctrina organitzada. Aquest corpus és format, en primer terme, pels “Cinc clàssics”: Clàssic de la història (amb materials no anteriors al s. X aC), Clàssic de les odes (amb composicions no anteriors al s. IX aC), Memòries sobre els ritus (amb una majoria d’aportacions posteriors a Confuci), Clàssic dels canvis (amb un nucli possiblement dels s. VIII-VII aC) i Annals de primavera i tardor (atribuïts al mateix Confuci). L’ordenació i la publicació d’aquestes obres són, amb tota probabilitat, el resultat d’una elaboració gradual de materials durant els s. XI-V aC. Completen el nucli del corpus confucià els anomenats “Quatre Llibres”, ordenats i publicats definitivament al s. XII dC per Chu Xi: les Analectes o Converses de Confuci, el Gran Ensenyament (s. obre qüestions socials i polítiques), El mig invariable (interpretació metafísica del pensament de Confuci, feta probablement pel seu net Zi Si) i dos capítols filosòfics trets del Llibre de Menci, de l’important filòsof homònim. Hi ha també una sèrie de “Tretze clàssics” que inclou, a més dels cinc ja esmentats, dues obres sobre els ritus (Llibre del ritual i Ritus de Chu), el Clàssic de la Pietat filial, el diccionari Expositor literari i un grup de Comentaris als Annals de primavera i tardor. El conjunt del corpus patí els efectes de la crema de llibres decretada al s. III aC per Shi Huangdi, i la preservació i redacció definitives s’esdevingueren sota la dinastia Han (202 aC — 220 dC). Personalment, Confuci renovà la moral feudal del seu temps, reinstaurant les antigues lleis i tradicions xineses. D’altra banda, tot i que era monoteista (reconeixent Shangdi com a Gran Senyor o Déu del cel), no es referí gaire a una dimensió transcendent com a tal, ans establí els premis i els càstigs del comportament com a propis d’aquest món i àdhuc feu dependre la sort dels morts de la conducta de llurs descendents. L’escola confuciana s’encarregà de mantenir viu, durant els s. V-III aC, el pensament del mestre, en lluita contra altres ideologies, i té en Menci el representant més notable. Al segle II aC el confucianisme esdevingué ideologia oficial de l’estat. Cal destacar-hi l’aportació de Dong Zhongshu, que ajuntà a la doctrina antiga la filosofia del yin-yang, i exaltà la figura de l’emperador, fent-lo ministre (i primer sacerdot), fill i espòs del cel (yang, o principi actiu de l’univers), encarregat del culte diví i de la promulgació del calendari festiu, i obligat a donar exemple de virtut i bondat, si no volia atreure calamitats sobre el poble. El confucianisme fou establert, així, com a religió imperial, tot i que l’un i l’altra no podien ésser confosos. D’aquesta època són també els exàmens de lletrats, que obrien les portes als càrrecs administratius. El confucianisme es barrejà amb creences populars i degenerà en superstició, alhora que la figura de Confuci era mitificada. La decadència en què el confucianisme caigué posteriorment coincideix amb la força creixent que assolí el taoisme i amb la introducció successiva del budisme a la Xina (s. III aC — s. VIII dC) i la importància que hi adquiriren algunes de les seves escoles, l’influx de les quals possibilità, al s. XI, el ressorgiment de l’anomenat neoconfucianisme, que, conegut a la Xina com a escola de Li, té en Han Yu (768-824) un precursor destacat; però en fou el fundador Zhou Dunyi, que es basà en el Clàssic dels canvis per elaborar una metafísica cosmològica, tot insistint en la problemàtica moral confuciana. Cal fer esment, com a expressió de la força del nou moviment, de contemporanis de Zhou Dunyi com Zhang Zai, els germans Cheng Hao i Cheng Yi, i Shao Yong. Aquest darrer, pel fet que insistí en plantejaments objectivistes, en detriment dels aspectes eticosocials, fou exclòs, al segle següent, de la línia oficial del neoconfucianisme per Chu Xi, enfront del racionalisme del qual cal destacar la tendència idealista de pensadors com el seu contemporani Lu Jiuyuan, i, tres segles més tard, Wang Shouren. El s. XVIII és presidit per la figura de Dai Zhen, de l’escola cientista Hanxue, clarament crítica envers el caire especulatiu dels pensadors anteriors. A la darreria del segle següent destaca Kang Youwei, que exaltà Confuci com a reformador. Al s. XX, l’influx d’Occident tornà a renovar el confucianisme, tot coincidint amb la seva abolició com a culte oficial. En aquest punt, i com a caracterització del que ha estat el confucianisme com a religió, derivada de l’antiga religiositat xinesa, hom el pot definir com a animisme universalista, politeista i venerador dels morts i dels dimonis (forces del mal, dracs i espectres). Heretà també un culte sacrificial, que, en ésser establerta la religió imperial, caigué en un ritualisme desmesurat. El caràcter d’afegit, propi d’aquesta interpretació religiosa del confucianisme, explica, d’altra banda, la seva tendència sincretista, manifesta a partir del s. X, en relació amb el taoisme i el budisme.

Col·laboració: 
MMP / ELSM / JMUC
Llegir més...