i conreu | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

conreu

cultivo (es), cultivation (en)
substantiu masculím
Agronomia
cultivo (es), cultivation (en)
Vista dels conreus de vinyes a l’Anoia
© Arxiu Fototeca.cat
agricultura agr
Conjunt de treballs destinats a prendre cura de la terra i de les plantes per tal de fer-les fèrtils i obtenir-ne un profit més gran que en el cas d’un desenvolupament espontani de la natura.

Aquests treballs són estructurats en els sistemes de conreu , que són un seguit d’operacions que, amb ajuts tècnics concrets, permeten l’obtenció de les millors collites possibles per a un terreny determinat. La diversitat de medis naturals susceptibles d’ésser aprofitats per l’home des del punt de vista agrícola dóna lloc, de forma natural, a una diversificació paral·lela en els sistemes de conreu. El poblament dispers en un medi relativament hostil de molts pobles primitius és característic de les regions equatorials, on l’agricultura té un caire complementari de la caça i de la collita. Així, els agrupaments humans en regions on predomina el bosc equatorial empraren un conreu itinerant , consistent en l’aprofitament de clarianes, adobades mitjançant la crema del bosc baix o de llenya, que eren abandonades per estèrils després d’algunes collites; els fang del bosc congolès i certs pobles d’Insulíndia (sistema del ladang ) continuen practicant aquestes tècniques. El nomadisme agrícola no és exclusiu dels pobles de les regions equatorials, puix que els habitants de les muntanyes de la Indoxina o els indis brasilers tenen sistemes agrícoles similars. D’altra banda, certs sistemes de conreu en terres de latituds mitjanes (els Balcans, els Prepirineus, les Ardenes) s’han basat en l’ús de l’eixarmada. La formació de societats sedentàries, amb l’augment de la població, fou condicionat per l’existència de possibilitats efectives de dur a terme l’explotació de terrenys fixos i delimitats i per la consecució d’una notable millora en les tècniques agrícoles que garantissin la subsistència. Les més importants d’entre aquestes tècniques en terres de clima sec són el guaret i la rotació de conreus. El guaret és actualment en ple procés de desaparició, però permetia la reconstrucció de sòls alhora que proporcionava pastures per als animals domèstics. La gran quantitat de terres de guaret obligà, per manca de terrenys dedicats a d’altres formes de conreu, a l’aprofitament dels vessants de les muntanyes amb la construcció dels típics bancals i terrasses, alhora que a plantar-hi arbres (fruiters, oliveres) per tal d’augmentar-ne la productivitat.

Conreus de regadiu a banda i banda del riu Segre, a la plana del Segrià
© Arxiu Fototeca.cat
El sistema biennal, característic de les contrades mediterrànies, alternava un conreu de cereals amb un guaret. La rotació triennal, molt emprada a Europa septentrional, permetia de fer una sembra a la primavera; la rotació no eliminava, però, els problemes derivats de la utilització comuna de les pastures dels guarets, i a conseqüència d’aquest fet ha sorgit un paisatge obert desproveït de bardisses amb un hàbitat agrupat. Els sistemes de conreu més evolucionats tendeixen a imposar la utilització continuada del sòl substituint el guaret pels conreus intensius, basats en la regeneració mitjançant adobs. Actualment, contraposades a una agricultura autàrquica de tipus arcaic com la que hom troba en certes regions de l’est i sud-est asiàtic, hi ha agricultures lligades a l’economia de mercat internacional. Molts sistemes de conreu són basats en una producció molt variada, successora en certa manera de l’antiga policultura destinada a l’alimentació de l’agrupament humà local; així, per exemple, les regions subpirinenques, on hom combina els cereals amb el farratge, els arbres fruiters i les hortalisses. Per contra, unes altres regions destinen a la venda gairebé tota la producció agrícola, i hom hi acostuma a seguir un sistema d’un sol conreu, la monocultura (sucre a Cuba, cafè al Brasil, vinya i olivera a Andalusia). Independentment de l’estructura social on és inserida, la monocultura presenta dos greus inconvenients: els perills derivats d’un ràpid exhauriment de la terra conreable i la dificultat de comercialització de la collita en èpoques de crisi. En conseqüència, moltes de les regions on predominava la monocultura tendeixen a diversificar llur producció, com és ara a les planes nord-americanes.
Terres de conreu del Prat de Llobregat
© Fototeca.cat
Segons la natura de les plantes conreades, hom distingeix entre conreu arbori i conreu herbaci . El primer té un cicle d’alguns anys, amb un període de creixement, durant el qual la planta no produeix, un període de producció, inicialment escassa, però que augmenta gradualment, i un període de decadència. Les espècies arbòries poden ésser alhora subdividides (forestals, fruiteres i ornamentals). Des d’un punt de vista pràctic, hom pot classificar les espècies forestals ((silvicultura)) segons les diferents característiques de la fusta: arbres de fusta resinosa (pi, avet), de fusta tova (salze, pollancre) i de fusta dura (roure, alzina). Els arbres fruiters són classificats segons els diversos tipus de fruit: cítrics (taronger, llimoner), fruites de pinyol (presseguer, ametller), de llavor (pomera, perera) i tropicals (bananer). Hom classifica les espècies ornamentals, a nivell pràctic, segons diverses qualitats, per exemple, en arbòries o arbustives segons llur mida, o en perennifòlies o caducifòlies segons el tipus de llur fulla. Els conreus herbacis són generalment anuals i formats per agrupacions de molts individus. Hom els classifica, segons els diferents tipus de planta, en cereals, que poden ésser d’hivern (blat, civada, ordi) o d’estiu (blat de moro, arròs), plantes farratgeres, que poden ésser de monocultura (veça, alfals) o de conreu associat, per a pastures o per a collita, plantes industrials, que poden ésser sucreres (canya, bleda-rave), tèxtils (cotó, lli), oleaginoses (soia, llinosa), plantes hortícoles, que, segons la part que és aprofitada, són de fulla (col, enciam), d’arrel (rave, pastanaga), de tubercle (patata, ceba), de fruit (tomàquet, meló) o de beina (mongeta, fava, pèsol), i flors, que poden ésser de flor tallada (clavell, rosa) o de planta viva (pensament, petúnia). Els conreus són classificats també en intensius i extensius segons el sistema d’explotació emprat. El conreu intensiu pretén l’obtenció de grans produccions amb el màxim aprofitament possible del terreny. Per tal d’assolir aquest fi hom prescindeix dels guarets i prepara la terra per mitjà de regatges i d’adobs perquè produeixi collites sense interrupció. Generalment, els conreus hortícoles (horta de València, delta del Llobregat), els de flors (clavells al Maresme) i els de fruiters per a consum directe (pla de Lleida) són intensius. D’entre els conreus intensius hi ha diverses modalitats: el conreu forçat és aquell que té lloc fora de temps i necessita atencions especials per a protegir-lo de les inclemències atmosfèriques, alhora que hom tracta de reproduir per mitjans artificials les condicions idònies (hivernacle). El conreu secundari , una altra forma intensiva, és el que hom posa entre dos conreus principals perquè la terra no romangui improductiva durant l’interval delimitat per la collita del primer i la sembra del segon, i dura poques setmanes. En el conreu fora del sòl les arrels es desenvolupen en un medi diferent del natural. Desenvolupat la segona meitat del sXX per tal d’evitar les nombroses malalties transmeses a través del sòl, compren el conreu sense substrat i el conreu en substrat . Al seu torn, el primer és dividit en conreu hidropònic , en el qual les arrels creixen i es desenvolupen en una solució nutritiva, i conreu aeropònic , en el qual les arrels creixen en un medi saturat de vapor d’aigua que conté els elements nutritius essencials. Del segón n'existeixen també diverses modalitats segons si el substrat, com ara la grava, solament proporciona ancoratge i aireig a les arrels ( hidroconreu ), o si, a més, reté aigua però no nutrients (perlita, sorra, terra volcànica llana de roca), o també nutrients (torba, compost, fibra de coco). Una altra mena de conreu intensiu és el conreu de cobertura , que consisteix en la sembra de plantes herbàcies en conreus de caràcter permanent per tal d’evitar l’erosió del sòl. Els conreus extensius són aquells en què la unitat d’explotació dóna poc rendiment i requereix grans extensions de terreny; hom no els adoba ni els rega, i són exposats a una gran dependència de les condicions naturals. Són practicats en regions poc desenvolupades o en aquelles en què el condicionament adequat requeriria massa inversions. Els conreus tradicionals han estat sempre extensius, especialment els cereals, i hom encara els practica a molts indrets. El conreu energètic és aquell destinat específicament a la producció d’energia. Hom investiga en conreus tradicionals que tenen un gran rendiment energètic com la canya de sucre i la bleda-rave, arbres adaptats a diferents climes i hàbitats (eucaliptus, salzes, etc), vegetals aquàtics feòfits com Macrocystis, Nerocystis i Alaria i plantes espontànies com les del gènere Euphorbia lathyris i E. tiracalli ).

Col·laboració: 
ABM
Llegir més...