i contemplació | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

contemplació

substantiu femení f història de les religions hist rel i filosofia filos
Estat espiritual que comporta una experiència peculiar de realitats que ordinàriament resten fora de l’abast de la consciència i una unió immediata amb elles que fa que siguin viscudes com a eminentment reals.

La reflexió, la meditació i un cert esforç ascètic han estat generalment considerats com a condicions que possibiliten la contemplació. Aquesta, practicada des d’antic en totes les grans religions, és un element important de l’hinduisme, on adquireix una forma metòdica a partir, sobretot, del sistema iogui, del budisme Zen, que insisteix en el caràcter espontani i com natural de la il·luminació contemplativa, i del taoisme, per al qual l’objecte de la contemplació és de configurar imaginativament les realitats divines que habiten el propi cos, el qual és preparat, així, per assolir la supervivència. A la Bíblia, la contemplació “cara a cara” de Déu és l’anhel més radical de la fe i del poble creient. Tanmateix, això no es pot acomplir sense que hom mori. L’apropament de l’home a Déu s’esdevé, doncs, en virtut de la iniciativa divina, mitjançant teofanies i altres signes de la glòria de Déu, o, en un pla inferior, “en somnis i visions”: totes aquestes manifestacions són reconegudes com a do i no com a fruit de l’esforç humà, i són viscudes com a coneixement d’experiència i d’amor ( saviesa), més que com a fenomen intel·lectual. En el món grec, per contra, la contemplació —clarament contraposada a l’acció— pressuposava, sobretot en Plató, la intuïció intel·lectual, i àdhuc hi era identificada, totes dues com a fruit d’una il·luminació superior. A partir de Plotí, però, assoleix (tot diferenciant-se d’aquesta intuïció) el caràcter d’èxtasi místic que farà seu la tradició contemplativa cristiana. Aquesta comportava originàriament —a partir de l’adveniment de Jesús, en qui els homes contemplen la glòria de Déu— la fi de tota dualitat entre acció i contemplació i entre història (com a història de la salvació) i trobament amb Déu. A més, proclamava el caràcter sapiencial de la contemplació, en oposició a la gnosi intel·lectual. Amb el moviment eremític, tanmateix, fou introduït l’element de “fugida del món” com a concomitant de la contemplació, entesa sempre com a do gratuït i com a força transformadora de l’home. L’ascesi benedictina enquadra, d’altra banda, la contemplació individual dins la col·lectiva (lloança pública de Déu) i en remarca el caràcter místic i de repòs interior. Bernat de Claravall i Francesc d’Assís centraren la contemplació en els misteris de la vida i la passió del Crist, i la caracteritzaren com a actitud de senzillesa i d’amor, línia en què també es mogué la doctrina carmelitana. L’aspecte intel·lectual del fet contemplatiu, per contra, és subratllat per l’escola dominicana, que insistí en la interrelació de les facultats humanes i en la necessitat de transmetre als altres el que ha estat contemplat ( contemplata aliis tradere ), accent, aquest, clarament apostòlic que fou ampliat per la tradició jesuítica: cercar la voluntat de Déu, el discerniment d’esperits i la mística de la “contemplació en l’acció” són punts importants del fet contemplatiu ignasià. Així doncs, la importància que la contemplació té dins el cristianisme és molt notable, i hom no pot separar-la de tot el corrent místic ( mística) que omple la seva història. En contraposició, l’islam manté una notable reserva respecte a la contemplació, i per acceptar-la exigeix una sèrie d’estadis i pressupòsits previs (pobresa absoluta, negació intel·lectual i solitud total). Tant la religiositat com el pensament moderns insisteixen a relativitzar la separació entre acció i contemplació, en el sentit que hom comprèn l’actitud contemplativa com a forma i moment intrínsecs de la mateixa acció.

Col·laboració: 
JMUC
Llegir més...