El seu nom indica pas fet en direcció contrària al pas precedent. D’origen molt antic, hom l’ha ballat al Principat i al Rosselló fins avançat el s XIX. Els dansaires evolucionaven, al so d’una cobla reduïda (cornamusa, gralla, flabiol i tamborí), en forma de rengle i donant-se les mans oscil·laven cap a l’esquerra i cap a la dreta; periòdicament, i per indicació del capdanser, formaven una roda o rodada que servia de descans als balladors. La coreografia consistia a donar una volta a la plaça bo i repartint els passos de manera que en acabar la música hom s’escaigués altra vegada al punt de partida. Hom feia els moviments d’avançar i de retrocedir en dues sèries principals de passos: els seguits llargs i els seguits curts, de cinc i de dos a tres passos, respectivament. Uns altres passos que alternaven en el contrapàs eren el girat o camada , que servia per a canviar la direcció i no era puntejat, el trencat, un sol pas que llisca, el salt de moltó, en el qual hom creuava els peus a l’aire, l' espardenyeta , batement ràpid del peu que toca la part superior de l’espardenya de l’altre, etc. El contrapàs era dirigit, segons la seva extensió, per dos o tres balladors, el cap, el mitjaner i el cua. La missió del cap, que ocupava el primer lloc a l’esquerra, era d’amidar l’espai que hom havia de recórrer i calcular els passos perquè coincidissin amb la durada de la música, o sia, treure el contrapàs . N'hi ha versions vocals i instrumentals; les més antigues són de caràcter modal amb reminiscències del cant pla. La música alterna fragments amb ritme binari, primordial (2/4 i especialment 6/8), amb uns altres de ternaris (3/4, 3/8, 9/8). Hi havia dues maneres de ballar-lo: l’empordanesa i la selvatana, que diferien en l’ordre de passos que iniciaven i acabaven la dansa. Les variants més importants són el contrapàs llarg i els seus derivats: el curt , versió reduïda, el cerdà , modalitat comarcal (ballats tots seguint com a guia el cant del Divino a la Passió... o d’altres cants pietosos), i el porcigola , que, com l’anterior, només té versió instrumental. Documentat ja a la primera meitat del s XVI, el contrapàs fou ballat en una àrea geogràfica molt extensa. Tots quatre tipus de contrapàs foren ballats a l’Empordà i a la Selva; el llarg, a la Garrotxa, al Ripollès i al Berguedà; el curt, a Andorra, a la Plana de Vic, al Maresme, al Lluçanès i al Moianès; el cerdà, a la Cerdanya, a l’Alt Urgell, al Rosselló, al Conflent i al Vallespir; i el Porcigola, a l’Empordà i a la Selva.
m
Dansa i ball
Coreografia del contrapàs llarg (s XVIII)
© Fototeca.cat
Dansa popular catalana de caràcter solemne.