Fins a la fi del segle XIV hi ha casos freqüents de conversions de jueus aïllades. La majoria d’aquests conversos es distingiren en el zel per la nova religió i en l’agressivitat contra llurs antics correligionaris. L’any 1391 esclatà a tota la península Ibèrica, a partir d’Andalusia, la intolerància creixent de la societat cristiana envers els jueus; gairebé tots els calls dels Països Catalans foren assaltats i els jueus foren posats davant el dilema del baptisme o la mort. Hom estima el nombre de conversos forçats en uns dotze mil. Una petita part pogué emigrar al nord d’Àfrica. Els altres, ignorant de fet i detestant com abans la religió cristiana, les pràctiques externes de la qual tanmateix observaven, s’agruparen en confraries, practicaren majoritàriament l’endogàmia i formaren una veritable classe social o casta discriminada dins les ciutats: hom els prohibí d’exercir el notariat a Barcelona (des del 1436), la corredoria a Lleida (1437) i a Barcelona (del 1461 al 1474), etc. Tenien una peculiar visió de la vida, que en termes religiosos es reflectia en afecció a la religió jueva i al poble jueu, del qual se sentien formant part.
La nova inquisició implantada per Ferran II els perseguí implacablement, com a heretges, a partir del 1484 i, en pocs anys, els eliminà com a grup social compacte i actiu. Malgrat això, una colònia de conversos catalans subsistí a Montpeller fins al segle XVIII, i una altra a les Illes, especialment a Palma, on la discriminació social dels conversos s’ha mantingut fins avui (xueta). Jaume Ribes, cartògraf, Andreu Bertran, bisbe de Barcelona, Jaume de Casafranca, lloctinent del tresorer de Ferran II a Catalunya, Joan Lluís Vives, l’humanista, i moltes altres figures foren conversos; però com a grup social hom només els pot atribuir certs ferments culturals i religiosos fets realitat amb l’edició catalana de Flavi Josep (1482) i Alfonso de la Torre (1484), la difusió de la Bíblia, etc. i d’haver mantingut durant un segle l’evidència d’una societat cristiana plural.