coordinació

f
Química

Formació d’un enllaç químic entre un element ió o compost de natura electròfila (acceptor de parells d’electrons, a causa, per exemple, de contenir orbitals de valència vacants) i un ió o molècula nucleòfil (donador de parells electrònics).

L’enllaç és anomenat coordinat i a voltes semipolar en la teoria electrònica de la valència de Gilbert Newton Lewis i Nevil Vincent Sidgwick, segons la qual aquest enllaç difereix del covalent normal només en el fet que els dos electrons que el constitueixen procedeixen d’un sol dels dos àtoms que s’enllacen, la qual cosa permet d’explicar l’estructura electrònica d’alguns grups no saturats (per exemple, -NO2) de molècules orgàniques i inorgàniques, la dels complexos (complex) i la dels adductes formats per molècules neutres, l’una acceptora i l’altra donadora (per exemple F3B.NH3). Segons la teoria de la coordinació d’Alfred Werner, el terme designava la unió entre una sal normal d’un ió metàl·lic i una molècula neutra, i en resultava un complex, sense explicar-ne el mecanisme. La interpretació teòrica d’aquesta unió, o coordinació, entre constituents que ja tenen saturades llurs valències normals (electrovalents o covalents) no ha arribat a ésser satisfactòria fins al desenvolupament de la teoria del camp dels lligands i de la teoria general dels orbitals moleculars.