ritu copte

m
Cristianisme

Forma de la celebració cultural pròpia de l’Església copta.

Amb el ritu etiòpic, constitueix la família litúrgica alexandrina, enfront de l’antioquena. Es desenvolupà d’una manera autòctona a l’Egipte, en grec a Alexandria i en copte terra endins. Després de l’escissió entre ortodoxos i monofisites, arran del concili de Calcedònia (451), restà com a propi de l’Església copta i en la llengua autòctona, mentre que la fracció que romangué fidel a Constantinoble, o melquita, adoptà progressivament el ritu bizantí, en grec. A partir del segle XIII, l’àrab anà penetrant en la litúrgia al costat del copte. En la història litúrgica copta es destaquen dues figures: Abū'l Baraqāt (segle XIV), autor d’un comentari litúrgic (Llumenera en les tenebres), i el patriarca Gabriel V (segle XV), reformador. Els monestirs foren, a més, centres de creació i renovació litúrgica. L’estructura de l’anàfora eucarística, en la tradició alexandrina i copta, i a diferència de l’antioquena, té com a característica l’epiclesi abans de la narració de la institució eucarística. N'és el principal document l’anàfora de sant Marc, en grec (segle IV), anomenada de sant Ciril en la versió copta. Amb tot, hom se serveix normalment de l’anàfora de sant Basili, d’estructura antioquena.