i cor | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

cor

corazón (es), heart (en)
substantiu masculím
Biologia i ecologia    Zoologia
corazón (es), heart (en)
Secció sagital del cor: 1, vena cava superior; 2, aurícula dreta; 3, orella dreta; 4, septe o envà interauricular; 5, venes pulmonars; 6, aurícula esquerra; 7, orella esquerra; 8, vàlvula tricúspide; 9, ventricle dret; 10, músculs papil·lars; 11, infundíbul; 12, sortida al tronc arterial pulmonar; 13, tronc arterial pulmonar; 14, septe o envà intraventricular; 15, vàlcula mitral; 16, ventricle esquerre; 17, vàlvula aòrtica; 18, aorta; 19, orificis de les artèries coronàries
© Fototeca.cat
anatomia animal anat anim i fisiologia animal fisiol anim
Òrgan central i motor de l’aparell circulatori.

Anatomia i fisiologia del cor

En l'ésser humà, és una víscera buida, situada en el mediastí, que fa les funcions d’una bomba aspirant i impel·lent, que atreu a les seves cavitats la sang que circula per les venes i la impulsa, mitjançant les artèries aorta i la pulmonar, a tota la xarxa capil·lar. És constituït per una massa contràctil o miocardi, coberta interiorment per l’endocardi i envoltada exteriorment pel pericardi. Situat per sobre del diafragma, davant la columna vertebral, darrere l’estern i entre els pulmons, és sostingut per uns grans vasos que en surten i pel pericardi; té forma de con aixafat la base del qual és superior i la punta es dirigeix cap avall, endavant i a l’esquerra. És constituït exteriorment per tres cares (anterior o esternocostal, posteroinferior o diafragmàtica i esquerra o pulmonar), tres vores (dreta, superior esquerra i inferior esquerra), una base i un vèrtex o punta del cor. Interiorment hom hi distingeix quatre cavitats: dues de superiors o aurícules dreta i esquerra, i dues d’inferiors o ventricles dret i esquerre. Les dues aurícules i els dos ventricles són separats entre ells pels envans interauricular i interventricular, respectivament. En el període embrionari les aurícules i els ventricles es comuniquen. Els ventricles es comuniquen amb les aurícules pels orificis auriculoventriculars, i amb les artèries aorta i pulmonar, pels orificis arterials. A l’orifici auriculoventricular esquerre hi ha la vàlvula bicúspide o mitral, i al dret, la vàlvula tricúspide. A l’orifici arterial esquerre hi ha la vàlvula sigmoide aòrtica, i al dret, la vàlvula sigmoide pulmonar. A l’interior dels ventricles hi ha les columnes carnoses del cor, algunes de les quals s’insereixen, d’una banda, a la paret ventricular, i de l’altra, a les vàlvules auriculoventriculars. A l’aurícula dreta hi ha els orificis de les venes cava superior i inferior, l’auriculoventricular dret i el de la vena coronària; a la part mitjana de l’envà interauricular hi ha una depressió anomenada fossa oval. A l’aurícula esquerra hi ha els orificis auriculoventriculars esquerres i els de les quatre venes pulmonars. Ambdues aurícules tenen una prolongació anomenada apèndix auricular. L’esquelet del cor és constituït per unes formacions fibroses disposades en forma d’anell en les quals s’insereixen les fibres musculars del miocardi. Les fibres musculars dels ventricles són independents de les fibres musculars del miocardi. Les fibres musculars dels ventricles són independents de les fibres musculars de les aurícules, però la connexió entre les aurícules i els ventricles és assegurada pel sistema específic de conducció del cor, constituït pel nòdul sinusal o de Keith i Flack, pel nòdul auriculoventricular o d’Aschoff-Tawara, pel fascicle de His i les seves branques dreta i esquerra i per les fibres de Purkyně.

Funcionament del cor i la circulació

El cor és irrigat per les artèries coronàries esquerra i dreta, que neixen a l’aorta. Les venes del cor són la vena coronària major i les venes accessòries que desemboquen a l’aurícula dreta; les venes de Thebesius són petits vasos que desemboquen a les aurícules i als ventricles. Els vasos limfàtics del cor desemboquen a la xarxa subendocàrdica i subpericàrdica, que condueixen la limfa als ganglis traqueals. El cor és solcat per un sistema nerviós intramural, les fibres del qual procedeixen, en part, del nervi pneumogàstric i del simpàtic cervical. El cor té unes propietats fonamentals, que són la producció rítmica i automàtica del seu propi estímul que normalment s’inicia en el nòdul sinusal, la transmissió d’aquests estímuls, que, des del nòdul sinusal, es dirigeixen a tota l’aurícula a una velocitat de 100 mm/s, l'excitabilitat o propietat de respondre als estímuls, de manera que, si l’estímul és suficient i adequat, fa una contracció màxima, la contractilitat o capacitat d’escurçament brusc de les fibres miocàrdiques, que origina una disminució del volum de la llum del cor i la consegüent expulsió de la sang ventricular, i la refractarietat, per la qual el múscul cardíac no respon a cap estímul extern mentre dura la contracció (període refractari absolut), o solament hi respon quan l’estímul és molt intens, en el període immediat a la contracció (període refractari relatiu). El cor sofreix, successivament, una fase de contracció o sístole, en la qual la sang és impulsada a les artèries, i una fase de dilatació o diàstole, en la qual s’esdevé la reflexió sanguínia de les cavitats del cor. Hi ha una fase de sístole auricular que provoca el pas de la sang de l’aurícula al ventricle corresponent, una fase de sístole ventricular en què es tanquen les vàlvules auriculoventriculars i la sang que ocupa els ventricles passa a les artèries aorta i pulmonar, i una fase de diàstole, en què es tanquen les vàlvules sigmoides aòrtica i pulmonar i s’esdevé la repleció sanguínia ventricular. El tancament de les vàlvules auriculoventriculars impedeix el retrocés de la sang del ventricle a l’aurícula, i el tancament de les vàlvules sigmoides impedeix el retrocés de la sang al ventricle després d’una contracció cardíaca. La freqüència de les contraccions cardíaques és variable: el nadó té de 115 a 120 contraccions cardíaques per minut, i l’adult, entre 70 i 80. L’activitat cardíaca produeix manifestacions sonores que esdevenen paleses mitjançant l’auscultació o la fonocardiografia, acompanyada de fenòmens elèctrics que són enregistrats per l'electrocardiografia.

Estadis filogenètics en el desenvolupament del cor

Comparant els diferents grups sistemàtics hom pot veure la progressiva complexificació del cor. En els anèlids hi ha un o dos vasos contràctils tot al llarg del cos i petites dilatacions pulsatives. Els artròpodes tenen el cor en forma de canal longitudinal perforat per unes obertures anomenades ostíols i envoltat per un pericardi./>En els mol·luscs el cor té un ventricle i una aurícula o dues, bé que els cefalòpodes tenen circulació doble i tancada amb un cor que té dues aurícules i dos ventricles. Els equinoderms no tenen cor pròpiament dit i la sang es mou per la contracció dels vasos. En els tunicats el cor és envoltat pel pericardi sense vasos i amb llacunes. En els peixos, pel cor només passa sang venosa. El si venós, l’aurícula, el ventricle i un bulb arterial formen una S, i en el bulb hi ha una sèrie de vàlvules semilunars que no deixen retrocedir la sang. En els amfibis la sang va a un si venós, d’on passa a l’aurícula dreta i al ventricle, dividit incompletament en dues zones, raó per la qual es mesclen en part la sang venosa i l’arterial; de la part dreta del ventricle passa al bulb, on una vàlvula espiral l’envia als pulmons. En els rèptils no hi ha el si venós: tenen el cor amb dues aurícules i dos ventricles amb un septe interventricular incomplet, excepte en els crocodilians, en els quals és tapat completament. En els ocells i els mamífers ambdós ventricles són separats i representen el grau màxim d’evolució del cor. La sang passa de l’aurícula dreta al ventricle dret i de l’aurícula esquerra al ventricle esquerre a través dels orificis auriculoventriculars, per la qual cosa en aquests animals la sang venosa i l’arterial no es barregen.

Col·laboració: 
JBB
Llegir més...