Els seus inicis van estretament lligats a la literatura xinesa. Conreada en xinès clàssic, assolí un grau molt elevat de perfecció estilística i donà poetes de gran categoria, com Kim-Byung-Yun (1807-63). Ofegada, en gran part, per aquesta tradició, la literatura en llengua coreana restà reduïda a un nivell de literatura popular, transmesa oralment, a través de les cançons. En fou un recull important el Sam-Täï-Mok (888), avui perdut. Entre el s. I i el X, que coexistiren a la península els tres regnes coreans, es formà un fons folklòric, centrat principalment en la necessitat de protecció divina, dins el qual es destaca el cant de Chuyong, destinat a allunyar la verola. Unificada, però, la península i institucionalitzada com un calc de la Xina, el conreu d’aquest gènere reculà enfront del budisme, el qual, per mitjà dels seus monjos, produí llargs poemes de caràcter didàctic, en octosíl·labs, dedicats a Buda. A través dels annals hom en coneix l’existència i alguns exemples, però no foren compilats i, en gran part, s’han perdut. Basant-se en grups rítmics i en el vers lliure, aquests versos calcaven la tècnica de versificació xinesa. Amb l’entrada del confucianisme (1342), que suplantà el budisme, el procés d’assimilació a la Xina s’intensificà. Hom traduí els clàssics xinesos al coreà i aparegué una tradició poètica de caràcter profà, en la qual es destacà Tsung-Tchul, anomenat també Song-Kang. La prosa, bé que escassa i menystinguda, donà també les primeres obres: contes populars i el Ym-Djin-Nok (‘Annals de Ym-Djin’), violenta sàtira contra els invasors japonesos, que foren continuats amb el conreu de la novel·la d’intenció didàctica i caràcter realista. Amb l’obertura a les cultures occidentals, als s. XIX i XX, hom introduí a Corea els corrents de la literatura mundial i s’hi inicià un desvetllament considerable que, malgrat una certa confusió, ha significat la imposició de la literatura i dels temes coreans sobre la influència xinesa.
Literatura