i coreografia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

coreografia

coreografía (es), choreography (en)
substantiu femeníf
Dansa i ball
coreografía (es), choreography (en)
ballet ballet i dansa dansa
Art de compondre ballets o danses anotant les figures i els passos dels solistes i dels grups, harmonitzats amb la música i altres elements de l’espectacle.

La primera notació coreogràfica —molt rudimentària— de què hom té notícia és continguda en el Llibre Vermell de Montserrat. La coreografia dels primers ballets francesos, anglesos i italians del s. XVI s’ha perdut i avui no pot ésser reconstruïda si no és a base de deduccions corroborades pel testimoniatge dels documents contemporanis. Sembla que consistien en un passeig o una sèrie de passos que seguien un traçat determinat: les evolucions concloïen sovint formant les lletres de l’alfabet o el nom del rei o del personatge al palau del qual eren executats. La primera escola sorgí a Milà, formada per mestres de dansa professionals: Pompeo Diobono, mestre de Negri i de Belgioioso, Martire, Tetoni, Legnano, etc, els quals difongueren a tot Europa els principis de la dansa italiana. A la fi del segle es destacà Fabrizio Caroso amb el seu tractat Il ballarino (1581). El primer que inventà un sistema de notació coreogràfic fou Jehan Tabourot. Al s. XVII hi hagué coreògrafs notables (Balbi, Bocan, etc). L’aparició del tractat Choréografie ou l’art de décrire la danse (1699), de Feuillet, significà un avenç en aquest art. Els dos primers decennis del s. XVIII significaren el predomini del ballet amb una coreografia de tipus col·lectiu molt notable. El ballarí Noverre desenvolupà aquesta tendència en Lettres sur la danse et les ballets (1760), seguides per l’obra de Magny, Principis de Coreografia (1765), veritable diccionari. Uns altres destacats coreògrafs del s. XVIII foren Gardel i Dauberval. A la fi del segle, Salvatore Viganò creà la coreodramatúrgia, en la qual la mímica tenia un paper predominant, i Didelot tornà a accentuar la importància de la dansa i hi introduí els ballarins voladors. Coralli cercà en les seves coreografies una síntesi entre el ballet d’acció i el virtuosisme tècnic del ballet romàntic. Ja avançat el s. XIX, Saint-Léon, coreògraf de Coppélia , de Delibes, escriví Sténochoréographie ou Art d’écrire promptement la danse (1852), fruit de la seva experiència com a coreògraf de l’Opéra de París. Simultàniament, a Rússia, Marius Petipa establia tres coreografies modèliques per als ballets de Čajkovskij. Dues ballarines del s. XX, Loïe Fuller i Isadora Duncan, renovaren el concepte de dansa escènica i influïren en l’espectacle total de Serge de Diaghilev. A partir dels Ballets Russos la coreografia fou més i més complexa. Mikhail Fokin, George Balanchine i altres deixebles de Diaghilev representaren la transició entre la coreografia romàntica i la moderna. L’avantguardisme que representaren fou convertit en academicisme en mans dels seus deixebles (Lander, Ashton i Taras). Al marge de Diaghilev aparegueren les nord-americanes Martha Graham i Agnes de Mille, l’anglès Anthony Tudor, Jan Börlin, l’únic coreògraf dels Ballets Suecs, l’alemany Kurt Joos, etc. Després de la Segona Guerra Mundial aparegueren dos innovadors de la coreografia: el nord-americà Jerome Robbins i el francès Maurice Béjart. A partir dels anys seixanta s’han destacat l’anglès John Cranko, el francès Roland Petit, el nord-americà Merce Cunningham i l’alemanya Pina Bausch. Als Països Catalans, el coreògraf més destacat d’aquests darrers anys ha estat Joan Magriñà.

Col·laboració: 
MAV
Llegir més...