D’un segon forat penja un altre tub ( grall o xeremia), amb forats que permeten de fer la melodia. Del tercer forat surten un nombre variable d’altres tubs ( bordó ); actualment el bordó més greu és el que produeix un so únic i continu que serveix d’acompanyament. Aquest bordó és afinat a l’octava inferior de la gralla o xeremia amb els forats tapats, i a la quinzena amb els forats oberts. La sortida de l’aire i, doncs, del so és aconseguida bo i fent pressió amb el braç damunt el bot; la intensitat del so varia segons la pressió del braç. En alguns tipus de cornamusa, com la musette francesa, l’aire hi és introduït amb una manxa, a l’estil d’un acordió. És un instrument de tipus pastoral d’origen molt antic, del qual hom coneix una descripció ja al s. X. Hom troba variants de cornamusa per tot Europa i bona part d’Àsia. La més coneguda és la dels highlands d’Escòcia, on és considerada l’instrument nacional; també ho és a Irlanda i a Galícia; és molt popular a Bretanya, a Astúries, a Lleó i en algunes zones dels Balcans. Als Països Catalans data del s. XII, i hom l’anomena també sac de gemecs o xeremies, el darrer nom dels quals només a Mallorca i a Menorca, on l’instrument encara es conserva, mentre que a la resta del país gairebé ha desaparegut del tot.
f
Música