El mot prové del nom grec χvρα, que significa un tros de terra ocupat per alguna persona o per alguna cosa, és a dir, diferenciat. Els grecs foren els primers de seguir aquest enfocament a les seves narracions i mapes: Homer, Herodot i Estrabó en són els exponents més brillants. La cultura grega cercava un coneixement del seu país i de les terres circumdants dins l’àrea de l' ecumene , per obtenir unes dades econòmiques amb vista a l’ocupació o les relacions comercials, incloent-hi judicis de valor. El corògraf estudia primerament la toponímia i la situació i fixa els límits i l’extensió de la regió amb gran detall; finalment, descriu els fets físics i climàtics (amb especial atenció als vents) i la comunitat humana, les seves activitats i els seus centres. Aquesta tradició fou seguida pels romans, mentre que els alexandrins iniciaren tendències més científiques. Decaigué a poc a poc; hi destacà només Isidor de Sevilla al s VII. Els àrabs, amb llur expansió, revifaren aquesta tendència amb moltes traduccions del grec i amb noves aportacions, però cada vegada menys importants. El Renaixement, amb la descripció de les noves terres que hom descobrí, reforçà la corografia, i aparegueren nombroses “cosmografies”. Amb el començament de l’ensenyament universitari de la geografia, aparegué de nou aquesta tendència, sobretot a França: la Géographie Universelle de Malte-Brun (1810-29) i la de Reclus (1875-94) poden ésser considerades com les darreres obres estrictes de corografia, que, gràcies a Vidal de la Blache, fou elevada a ciència regional.
f
Geografia