La corol·la es presenta especialment desenvolupada en les flors zoògames, en les quals serveix per a atreure els animals pol·linitzadors. Sol ésser més grossa que el calze i molt sovint té colors vius (blanc, groc, vermell, blau, però rarament verd) a causa, en general, de pigments oxiflavònics, antociànics o carotínics, i també de fenòmens de reflexió de la llum. De vegades presenta combinacions de colors, o bé taques, estries, etc, i en certs casos el color varia durant l’antesi. No és rar tampoc que exhali flaires especials. Si la corol·la és semblant, pel seu aspecte, al calze hom parla de perigoni referint-se a ambdós verticils. Si els pètals són lliures entre ells, la corol·la és dialipètala ; si són soldats, gamopètala o simpètala . En aquest darrer cas hom hi pot distingir sovint un tub (la part basal soldada) i un limbe (la part distal lliure), la zona d’unió dels quals és anomenada gola . Pel que fa a la simetria, la corol·la pot ésser actinomorfa o zigomorfa , més rarament bilateral o asimètrica . Les corol·les actinomorfes són cruciformes, rosàcies, tubulars, campanulades, rotàcies, etc; les zigomorfes poden ésser papilionàcies, labiades, personades, etc. Algunes corol·les tenen formacions particulars, com és ara fossetes, bosses o esperons nectarífers, esquames o lacínies a la gola, etc. La corol·la és, en general, fugaç (es marceix aviat o, almenys, així que s’ha acomplert la pol·linització), bé que de vegades pot ésser persistent o àdhuc contribuir a la formació del fruit.
f
Botànica
Corol·la
© Fototeca.cat-Corel
Verticil intern del periant de les flors heteroclamídies, constituït per pètals que són antofil·les i envoltat externament pel calze.