cors

corso (es), cruise (en)
m
Història

Campanya naval empresa per particulars, proveïts d’una patent o autorització de llur govern, contra les naus enemigues, en cas d’estat de guerra, o contra naus amigues, en cas d’execució d’una represàlia.

Des de l’edat mitjana el cors fou àmpliament utilitzat en les guerres entre els estats marítims. Els grans estols estatals es reunien amb molta dificultat i eren molt costosos; generalment feien només una campanya de tres o quatre mesos cada any i s’encarregaven de les grans operacions contra els estols o les costes enemigues; per contra, la persecució de la marina mercant enemiga, l’hostilització de les costes, etc., eren a càrrec de vaixells armats en cors, que s’esforçaven en llur tasca pel guany considerable que obtenien amb el botí i no pesaven sobre les finances estatals. Per evitar els abusos, tan fàcils, i la desviació cap a la pirateria (de la qual en molts casos és difícil de distingir), hom reglamentà l’armament de vaixells en cors des dels segles XIII i XIV: calia fer els preparatius en alguns ports determinats dins cada estat i els patrons havien de jurar que només atacarien els enemics declarats del govern respectiu, havien de dipositar una fiança i presentar fiadors que responguessin dels danys en cas d’incompliment. Acabada la campanya, podien vendre a l’encant el botí aconseguit, amb autorització prèvia d’un oficial reial, que havia de comprovar la legitimitat del botí, i havien de lliurar-ne una cinquena part al rei, o una part més grossa si la corona havia participat en la campanya amb material, proveïments, etc. La guerra en cors fou gairebé constant entre musulmans i cristians durant segles, i molts catalans, des de l’època comtal, hi feren fortuna; les guerres amb Gènova dels segles XIV i XV també determinaren una florida dels armaments en cors, que sovint causaren grans perjudicis a la navegació comercial. Als segles XIV i XV foren corsaris famosos el noble catalanosicilià Guillem Ramon de Montcada, els nobles valencians Rodrigo Díez i Jaume de Vilaragut, el valencià Pere Ribalta, el mallorquí Arnau Aimar, els castellans Diego de Valderrama, àlies Barrasa, i Pero Niño, i al segle XVI, edat d’or dels corsaris barbarescs, Barba-rossa i Dragut en foren els més temuts. A l’Atlàntic esdevingueren famosos els corsaris anglesos, que proliferaren davant l’incentiu dels vaixells castellans de la ruta de les Índies, sovint carregats d’or, com Harry Pay (segles XIV-XV) i Drake (segle XVI). El cors fou practicat fins al final del segle XIX, lligat sovint amb el contraban, i en aquesta època destacà l’eivissenc Antoni Riquer (en actiu fins el 1840). La major part dels estats n’acceptaren l’abolició al congrés de París del 1856 (a l’Estat espanyol no fou suprimit legalment fins el 1908), bé que reaparegué durant les dues guerres mundials.