cosmogonia

cosmogonía (es), cosmogony (en)
f
Religió
Filosofia

Doctrina de caràcter mític, religiós, filosòfic o, en general, de caràcter precientífic sobre l’origen i la formació de l’Univers.

En el decurs de la història tots els pobles han elaborat llurs cosmogonies particulars, inserint-les dins un marc religiós per mitjà de cants rituals i obres poètiques. Generalment, hom vinculava l’origen del cosmos amb l’origen de l’home i atribuïa l’un i l’altre a éssers sobrenaturals preexistents o bé a un ordre còsmic general, actiu des del començament del temps i sovint materialitzat per l’oceà primigeni. La major part de les cosmogonies antigues parteixen també de l’existència inexplicada del caos, productor de certs gèrmens d’on naixeran determinades estructures, com l’ou còsmic o l’arbre original i les tenebres; posteriorment, la Mare Terra serà fecundada —i produirà la vida— gràcies al poder del déu suprem, el qual generarà també tots els altres déus inferiors i els demiürgs, més o menys vinculats al procés de creació o ordenació del món. Així, doncs, la teogonia és molt sovint inseparable de la cosmogonia. Les cosmogonies de l’antic Orient tenen com a tret comú la creença que l’aigua, substància primordial, existia abans de l’inici de la creació. Els mites egipcis donaren suport a les tres grans cosmogonies d’Heliòpolis, Memfis i Hermòpolis, que estableixen la gènesi del món en néixer una illa a partir d’un oceà preexistent, tesi semblant a la que permetia d’explicar la formació del sòl d’Egipte a partir de les aigües del Nil. Hom troba aquesta mateixa idea als mites sumeris, babilònics i perses, amb diferents variants i amb diverses figures de divinitats configuradores de la història dels orígens (per exemple, Marduk i Tiamat en el poema babilònic de la creació, l' Enuma elish o Ahura Mazdā i Ahrimān de la mitologia iranicopersa). La relació d’aquestes tradicions cosmogòniques entre elles i amb la mateixa narració bíblica de la creació pot ésser comprovada en comparar els relats de la creació segons la tradició persa, babilònica i bíblica, respectivament. Els relats del Gènesi , però, malgrat que participin de molts dels mites de les cosmogonies que li són contemporànies, se'n diferencien perquè afirmen el monoteisme més estricte i perquè no tenen pretensions historicistes, excepte en el fet de la creació. Equidistants tant del monoteisme hebreu com del politeisme babilònic i egipci, les concepcions religioses dels indis no tingueren prou força perquè llurs mites cosmogònics diferissin dels models ja esmentats; així, hom troba el tema de l’ou còsmic, del qual nasqué Brahmā, ordenador i vivificador del món i de la natura terrestre, reflexos efímers d’un univers imperible. A Grècia els corrents cosmogònics són presents en Hesíode, el qual parla del caos com a origen del cosmos, entenent-lo com un buit o abisme primigeni. Fou a partir del s. V que els grecs començaren a cercar un tractament més rigorós i filosòfic dels problemes cosmogònics. Plató establí teories geomètriques i musicals, d’una palesa tradició pitagòrica, per explicar la construcció de l’Univers pel demiürg, la qual cosa contrasta amb el poc impacte que assolí l'atomisme. El fet que Aristòtil no parlés de qüestions cosmogòniques permeté a l’escolàstica d’acceptar el pensament grec completant-lo amb una interpretació literal del Gènesi . Això portà com a conseqüència que el pensament cristià entrés en conflicte amb la ciència moderna, com fou el cas de Copèrnic, Bruno, Galileu i d’altres. El primer que construí una cosmogonia independent de les tradicions culturals europees fou Descartes, amb la seva teoria dels remolins, segons la qual la matèria —sorgida de l’acte creador— era uniforme, homogènia i dotada d’una quantitat de moviment constant, la qual feia que els cossos celestes es moguessin circularment arrossegats per la rotació. Al s. XVIII els raonaments de Laplace alliberaren la Providència de supervisar les òrbites planetàries, i donaren al sistema solar l’autonomia d’un sistema autoregulat. La teoria de Laplace, anomenada hipòtesi de la nebulosa primigènia , substituïa la caòtica massa de pols inicial, enunciada per Kant, per una nebulosa gasosa i incandescent. Al s. XX, l’adveniment de la mecànica celeste, dels nous mètodes i instruments d’observació astronòmica, així com de teories que, com la relativitat general, permetien de plantejar científicament el problema de l’origen de l’Univers, donaren origen a una nova branca de l’astronomia, la cosmologia , que actualment té com a objecte d’estudi tot el que abans era camp especulatiu de la cosmogonia ( cosmologia) 2).