En literatura les primeres produccions costumistes coincideixen amb el començament de l’evolució social motivada per l’expansió industrial, davant la qual adopten una actitud més o menys satírica o crítica. Té antecedents en la literatura del s XVII: entre d’altres, l’anglès Joseph Addison i la prosa castellana “castissa”. Els quadres de costums aparegueren sobretot en diaris i revistes. La publicació periòdica més representativa del costumisme castellà fou Cartas españolas (1831), on col·laboraren Larra, Mesonero Romanos i Estébanez Calderón; a França es destacà, en aquest camp, Victor Joseph Etienne Jouy. Una derivació de la literatura de costums fou la creació del tipus: Heads of the People or Portraits of the English (1838), Les français peints par eux-mêmes (1839) i Los españoles pintados por sí mismos (1843).
El costumisme literari als Països Catalans
Profitós quant a l’ús literari de la llengua popular tot retratant la realitat quotidiana, el gènere seguí als Països Catalans un corrent autòcton iniciat al s. XVIII amb el Calaix de sastre (1769-1816) de Rafael d’Amat —en la línia de l’anònim Caxón de sastre catalán (1761)—, la Rondalla de rondalles, atribuïda al valencià Lluís Galiana i precedent de la Rondaia de rondaies (1815) de Tomàs Aguiló, i l’obra del valencià Carles Ros. El Romanticisme impulsà el gènere: hom aplegà els tipus i els costums d’un món en extinció. El teatre de Robreño i de Renart i Arús satiritzà les formes de vida de la primera meitat del s. XIX. Amb la fundació d'El Mole per J.M.Bonilla s’inicià a València el costumisme expressat en periòdics liberals, com La Donsaina i El Cresol. Bernat i Baldoví hi fundà El Tabalet i conreà el teatre popular, que floriria amb Escalante, Liern i Badaler, S. Guinot i J. Pasqual hi conrearen la prosa, i Badenes i Constantí Llombart, la poesia. A Mallorca, el gènere s’expressà a través del setmanari L’Ignorància, on Gabriel Maura escriví els primers Aigoforts. P. d’A. Penya i B. Ferrà conrearen el quadre de costums en vers com a primer pas cap a la prosa i el sainet. El menorquí À. Ruiz i Pablo i M. dels S.Oliver, ja al s. XX, en foren dos noms remarcables. Al Rosselló, Esteve Casaponce. Al Principat, el teatre de costums fou molt fecund i anterior a la prosa: a la segona meitat del s. XIX el poble consumí obres de F. de S. Vidal, A. Llanas, E. Vidal i Valenciano, F. Soler i J. Feliu i Codina, també novel·lista. Fins a la Restauració, predominà el costumisme rural de Gaietà Vidal i Valenciano, tot i que la figura fou Robert Robert amb els articles en Un Tros de paper, periòdic que, amb Lo Gai Saber i La Campana de Gràcia, marcà una etapa. El ruralisme, però, s’incorporà al naturalisme: Bosch de la Trinxeria intentà ja la novel·la. I fou el costumisme urbà el que excel·lí a la Restauració, amb E. Vilanova i J. Pons i Massaveu, ultra Careta i Vidal, Ramon i Vidales, Genís i Aguilar, Lluís B. Nadal, D. Monserdà, etc. Juli Vallmitjana fou ja d’un costumisme diluït. L’epígon del gènere fou Rusiñol. La seva temàtica i el seu tractament (sobretot la llengua), però, han influït diversos autors moderns com Carner, Sagarra i, especialment, Pla. La superació del costumisme (trasllat de la realitat a l’obra literària i primer pas vers la novel·la moderna) s’esdevingué amb Narcís Oller.
El costumisme artístic als Països Catalans
En l’art, com a gènere independent, n'hi ha mostres, als Països Catalans, des del s XVIII, a través del pessebrisme —Ramon Amadeu—, de la ceràmica —plafons de rajola, com els de la Font de la Salut (Museu de Ceràmica de Barcelona)—, esgrafiats —Casa Quer de Reus— i l’art popular en general, o bé en dibuixos, com els atribuïts a Antoni Casanoves (Museus Municipals d’Art de Barcelona). Tanmateix, és al s XIX quan assolí un major desenvolupament: olis de Salvador Mayol o Gabriel Planella, dibuixos de Josep Flaugier, etc. Amb el realisme introduït per Martí i Alsina foren profusament representats els temes de costums, i igualment passà més tard amb el realisme anquilosat de l’anecdotisme de fi de segle; tanmateix, el tema no era en aquests casos més que un mer pretext plàstic. El costumisme espontani i documental tingué una supervivència important en els dibuixos i els gravats de premsa anteriors a la introducció de la fotografia.