i cotó | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

cotó

algodón (es), cotton (en)
substantiu masculím
Indumentària    Indústria i tecnologia
algodón (es), cotton (en)
Plantació de cotó a Santiago del Estero, Argentina
© Fototeca.cat
indústria tèxtil tèxt
Fibra tèxtil natural procedent de les llavors del cotoner.

N'hi ha diverses varietats, segons les espècies de cotoner d’on procedeixen. Gossypium barbadense forneix el millor cotó, amb una longitud mitjana de fibra de 34-42 mm i un diàmetre de 15 microns; G. hirsutum produeix fibres de 24-34 mm de longitud mitjana i d’un diàmetre de 20-25 microns; G. herbaceum dóna fibres amb una longitud mitjana inferior a 23 mm i amb un diàmetre de 25 microns. Aquestes classes de cotó són anomenades també, respectivament, cotó egipci (de fibra llarga), cotó americà (de fibra mitjana) i cotó indi (de fibra curta). La denominació comercial de cada cotó es basa principalment en els noms de procedència; hi ha, però, a més, una complexa classificació basada en l’aspecte, la regularitat, la netedat, el color, etc. La fibra envolta la llavor del cotoner. Hom en fa la collita, a mà o a màquina, quan ja ha caigut la flor i ha madurat la càpsula, que s’obre espontàniament, dins la qual hi ha les llavors. En el conreu mecanitzat hom separa la fibra de la llavor mitjançant les màquines desgranadores (desgranadora). La fibra de cotó té la forma d’un tub aplanat, amb les vores un pèl més gruixudes. Presenta una lleugera torsió natural, el sentit de la qual va alternant. Interiorment té un canal de dimensió variable, segons la procedència i la maduresa. Hom anomena cotó mort el que no ha arribat a madurar i és completament aplanat com una cinta. El pes específic va d’1,45 a 1,65. La resistència a la tracció oscil·la entre 2,9 g/denier i 3,2 g/denier. El color varia entre el blanc pur i el blanc groguenc i unes tonalitats força brutes i àdhuc rogenques. L’allargament a la ruptura és de 8-12%, i l’elasticitat, del 20 al 50% de l’allargament a la ruptura. La taxa legal d’humitat (represa) és del 8,5%. La composició química mitjana de la fibra és del 94% de cel·lulosa, de l’1,23% de proteïnes, de l’1,2% de substàncies pèctiques, de l’1,2% de matèries minerals (cendra), del 0,6% de cera, del 0,3% de sucre, i la resta, d’altres elements. El cotó aguanta bé temperatures fins a 125°C; amb temperatures més altes grogueja, i a 240°C experimenta ja una carbonització. Per millorar-ne les propietats (més brillantor, afinitat més bona per als colorants i augment de la resistència) hom li aplica el merceritzatge, tractament amb lleixiu de sosa càustica concentrada. La cocció del cotó amb àlcalis diluïts en autoclaus a pressió permet de dissoldre'n la cera, el greix i l’albúmina que poden recobrir-lo (descruatge del cotó). Els hipoclorits i el peròxid de sodi n'eliminen el to groguenc (blanqueig) i li donen un caràcter hidròfil que en facilita la tintura. El cotó pot ésser degradat químicament i es transforma en òxid de cel·lulosa o bé en hidrocel·lulosa, amb pèrdua d’una part de la seva resistència. El reactiu de Schweitzer (òxid cuproamoniacal) infla la cel·lulosa del cotó i arriba a dissoldre-la, fenomen que és la base de la fabricació del raió cuproamoniacal.

El conreu del cotó és conegut des de l’antiguitat, en especial a les terres regades d’Egipte i de l’Àsia meridional; fou introduït a Europa pels àrabs, a l’àrea mediterrània. La seva gran expansió s’esdevingué amb la introducció de les indianes, que feu estendre'n el conreu a les plantacions americanes, les quals, emprant mà d’obra esclava, n'abaratien els costs. L’any 1946, acabada la Segona Guerra Mundial, la producció total fou de 5 365 milions de t de fibra. La Primera Guerra Mundial havia malmès àrees productores importants (la Xina, Egipte) i àrees industrials consumidores (Europa, el Japó i l’URSS). Això explica que la producció de fibra del 1946 fos només el 70,2% de la de preguerra. La recuperació fou molt ràpida: en nou anys l’increment fou del 82,7%. Després ha tendit a estabilitzar-se: +9,2% en onze anys. L’any 1970 la producció mundial de cotó era d’11 525 000 t i el 1983 de 14 692000 t. Per parts del món, el cotó procedeix bàsicament de les més extenses. El trienni 1969-71 l’Àsia obtingué cap al 38% de la collita mundial, l’Amèrica del Nord i del Centre el 23,3%, l’URSS el 17,7%, Àfrica l’11%, i l’Amèrica del Sud el 8,25%. El 1983 la participació asiàtica superava les altres juntes (50,6%). Seguiren la soviètica (18,8%), la nord-americana (11,45%), la llatinoamericana (Amèrica del Centre i del Sud: cap al 9%), i l’africana (8,2%). La majoria de països han reduït els conreus de cotó, de manera que l’increment de producció respon a un increment de productivitat notable. A més de la Unió Soviètica (s. egon productor mundial des que en el període 1967-71 fou superada per la Xina) i dels EUA (amb fortes intermitències degudes a les fluctuacions dels preus), en són productors importants alguns estats asiàtics com l’Índia, el Pakistan i Turquia, i alguns de llatinoamericans com el Brasil, i d’africans com Egipte. Les exportacions mundials han passat de 3,164 milions de t el 1966 a 4,395 el 1982, prova de la tendència del ram tèxtil, estimulada per la crisi mundial, a instal·lar-se en els estats productors de les fibres. El 1982 fou important als EUA (31,2% de l’exportació mundial), l’URSS (21,6%), Àsia (Pakistan, Turquia, etc, amb el 16,7%), Àfrica (Egipte i Sudan en forneixen gairebé la meitat, amb el 13,3%), i l’Amèrica Llatina (Mèxic, Paraguai, etc, amb el 13%). Les importacions procediren sobretot d’Àsia (la Xina, el Japó, la Corea del Sud, Hong Kong, amb el 51,7%), i d’Europa (ambdues Alemanyes, Itàlia, França, Polònia, etc, amb el 38%).

A l’edat mitjana, la producció de teixits de cotó era feta d’una manera dispersa i artesana, i es destacaven només Itàlia i els Països Baixos. Fou a mitjan s. XVIII que es produïren els milloraments tècnics que en permeteren la industrialització; el 1771 Arkwright bastia a Gromford la primera fàbrica moderna. La Gran Bretanya importava el cotó de Malta i d’Espanya, però amb l’entrada del cotó americà pel port de Liverpool i la seva manufactura a Manchester, el Lancashire es convertí en la primera regió industrial del món; quan els altres estats volgueren tenir-ne producció pròpia hagueren d’importar màquines angleses. El predomini britànic arribà fins al començ del s. XX, que la competència dels EUA, primerament, i, més tard, dels estats en camí de desenvolupament, com l’Índia, Egipte, o el Pakistan, i darrerament, la Xina i la Corea del Sud, amb una més gran racionalitat i amb uns costs més baixos, capgiraren del tot el mercat del cotó. L’emplaçament de la indústria és variada; a Europa predominen les raons històriques, que de vegades la fan inadaptada; el cas britànic és exemplar. A partir de l’informe Platt del 1945 començà una reconversió amb concentració d’empreses i modernització de maquinària; entre el 1951 i el 1960 en foren tancades 550 empreses, de les quals 380 foren reconvertides a uns altres usos. Avui, bé que manté el prestigi en alguns acabats i en la maquinària tèxtil, la indústria britànica de filats ja no figura entre les primeres d’Europa, i el seu lloc ha estat ocupat per França, Romania, l’Alemanya Federal, Polònia, Itàlia, etc. En els altres casos, però, hom la troba prop de la matèria primera: els estats de sud dels EUA en produeixen el 90% del total nord-americà; igualment s’esdevé a l’Índia, el Pakistan, la Xina i Egipte; a l’URSS es conserva el centre tradicional entorn de Moscou, mentre que hom ha creat unes grans fàbriques a les àrees productores de l’Àsia central. La producció de filats i teixits de cotó és una de les branques més importants de la indústria tèxtil; el consum mundial de cotó era d’11 690 000 t l’any 1970, i de 14 900 000 el 1983. Pel que fa als filats, on les estadístiques no són tan heterogènies, els primers productors són els mateixos, però l’ordre és (1982-83): la Xina, a una certa distància l’URSS; més enrere els EUA i l’Índia; i, per sota la meitat d’aquests, el Pakistan i el Japó. Però l’avaluació estadística és difícil de fer per les diferències entre la quantitat i el preu dels productes, que són en funció de la qualitat i del gust dels consumidors. Els EUA, l’URSS, la Xina, l’Índia, el Japó i el Pakistan són els principals productors de teixit.

A Catalunya el cotó fou treballat almenys des del s. XIII. La fibra en floca o filada era importada de la Mediterrània oriental, primerament, i, des de mitjan s. XIV, de Sicília i de Malta en proporció creixent. Hom l’utilitzava per a teixir cotonines primes per a llenceria, fustanys per a folres, cobrellits, peces de vestir senzilles, etc, i veles per a la flota. Tant en les veles com en els fustanys el cotó era teixit barrejat amb lli o cànem, segons les qualitats (ordit de lli o cànem i trama de cotó). Els oficis dels treballadors del cotó (cotoners, fustanyers i velers) foren reglamentats a Barcelona des del s. XIII. Durant l’edat mitjana i els s. XVI i XVII, la indústria del cotó, malgrat la seva importància, no aconseguí mai, ni en capitals emprats ni en consideració social, l’alt nivell assolit pel sector de la llana. Les prohibicions d’importar teixits de cotó, promulgades per Felip V (1718, 1728), que pretenien d’evitar la competència de les indianes, afavoriren la introducció de la manufactura cotonera al Principat. L’estampació era feta damunt empeses importades. El 1738 Esteve Canals i Bonaventura Canet establiren a Barcelona la primera fàbrica d’indianes a la península Ibèrica; el 1760 ja funcionaven telers cotoners, i la primitiva filatura menestral s’inicià el 1765. Les fonts d’abastament de la floca eren el Llevant mediterrani, Malta i la zona andalusa de Motril; hom importava també filats, en quantitats àdhuc superiors a la floca. El 1772 els manufacturers crearen la Companyia de Filats de Cotó per a la defensa de llurs interessos. La indústria cotonera moderna, però, no s’inicià al Principat fins a la introducció de les primitives màquines de filar inventades a Anglaterra. Així la spinning-jenny, de James Hargreaves (1767), moguda manualment, arribà vers el 1780 i derivà en berguedana, versió autòctona notablement millorada; la water-frame de Richard Arkwright (1769), que ja emprà l’energia hidràulica, fou introduïda el 1791; i finalment la mule-frame, moguda per aigua o per vapor, perfeccionament de les dues anteriors per Samuel Crompton (1775), arribà vers 1803-04. L’ús de l’energia hidràulica feu que s’establís la filatura al llarg dels rius, sobretot del Llobregat i del Cardener, fet que fou característic de la filatura catalana. La guerra del Francès pertorbà profundament la indústria catalana, que no es redreçà fins pels voltants del 1830; entre el 1835 i el 1861 hi hagué una màxima expansió de la indústria cotonera al Principat. El 1861 tota la filatura i el 44,6% dels telers eren mecanitzats. S'estengué la utilització del vapor, iniciada (1832) per la fàbrica barcelonina de Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia, destruïda en els avalots del 1835. L’emplaçament de les fàbriques canvià i adoptà la forma actual: les mogudes per vapor s’instal·laren al litoral. La puixança de Vilanova i la Geltrú coincidí amb el declivi d’Igualada. El 1860 les filatures catalanes transformaven anualment unes vint mil tones de floca, deu vegades més que el 1820. La descoberta de la desgranadora mecànica (1794), als EUA, els donà el domini del mercat europeu vers el 1850, però la guerra de Secessió (1861-65) provocà una aguda penúria de cotó, que a Catalunya produí una greu crisi industrial amb alternatives de prosperitat i de depressió. Des del 1868 la lluita entre partidaris del proteccionisme i del lliure canvi esdevingué aferrissada. Els interessos catalans foren defensats pel Foment del Treball Nacional. D’altra banda, la primera manifestació de les lluites socials fou la destrucció (1835) de la fàbrica Bonaplata. El 1854 es produí el conflicte de les màquines selfactines (selfactina), i el 1855, la primera vaga general. Però fou al darrer terç del s. XIX quan la lluita social s’endurí: les societats obreres, com Les Tres Classes de Vapor, prengueren volada i es definiren les ideologies reivindicatives. La crisi produïda per la pèrdua dels mercats colonials coincidí amb l’inici del s. XX. Amb la Primera Guerra Mundial (1914-18) començà l’electrificació, que alliberà les fàbriques de la dependència dels corrents d’aigua i del carbó. Les demandes dels estats bel·ligerants produïren una eufòria i l’agudització de les tensions socials. La producció de fibres artificials, iniciada a Barcelona el 1906, competí amb el cotó en el decenni 1921-30. La producció cotonera fou desorganitzada per la Guerra Civil de 1936-39 i per la Segona Guerra Mundial (1939-45), per la dificultat d’obtenir primeres matèries i de modernitzar l’utillatge; la situació millorà després del 1950. No ha estat resolt, però, el forniment del cotó a la indústria, hipotecat pel proteccionisme oficial a la producció cotonera de la meitat meridional de l’Estat espanyol (des del 1924). Després de la Guerra Civil fou creat l’Instituto de Fomento de las Plantas Textiles per tal d’estendre'n el conreu. En 1952-53 la collita fou, a l’Estat espanyol, de 16 188 t de cotó; el màxim fou assolit en 1962-63, amb 112 294 t. Després, la producció minvà (1971-72, unes 40 000 t, i 26 000 t el 1983). La importació de cotó oscil·lava entorn de les 100 000 t anuals abans de la Guerra Civil i era, amb els cereals, la fusta, el carbó i els minerals metal·lífers, una de les grans partides del total d’entrades al port de Barcelona. Després de la inflexió causada pel conflicte, el 1945 arribà a les 115 503 t, però la manca de divises i la producció interior reduïren les xifres a 4 390 t el 1963. El 1970 la importació fou de 45 684 t. Els EUA, principal proveïdor el 1945 (76 074 t), ha estat suplantat per Mèxic, Síria, Turquia, Grècia i el Brasil. Iniciada al Principat, la indústria tèxtil s’hi ha mantingut majoritàriament, malgrat les implantacions fabrils, moltes de les quals afavorides oficialment, a unes altres zones de l’Estat espanyol des del 1940. El 80% del sector és al Principat, bàsicament a la Catalunya Vella. Entre el 1958 i el 1970 el nombre total dels treballadors de la indústria, a l’Estat espanyol, passà de 138 427 persones a 96 196, és a dir, una reducció del 30%. El nombre de pues minvà de 2 644 000 l’any 1958 a 1 992 000 el 1970, i el de telers, de 67 054 a 51 012 (el 25%]. Una major productivitat compensà aquesta minva amb escreix: els filats passaren de 77 335 t (1953) a 145 140 (1970), i els teixits, de 68 676 (1956) a 121 056 (1970). L’any 1978 la producció de filats havia davallat a 93 600 t. També ha augmentat l’ús de fibres químiques per a la filatura i el tissatge de tipus cotoner. La indústria cotonera ja no exerceix el predomini decisiu en l’economia catalana, però manté un lloc important entre els sectors manufacturers del Principat.

Col·laboració: 
JRA / CCV / MTF / JoMS
Llegir més...