La quantitat de component és calculada per les lleis clàssiques de Faraday, però cal garantir que el rendiment de corrent en el procés electròdic sigui del 100%. La transferència d’electrons entre l’elèctrode i el component problema pot tenir lloc directament o indirectament, mitjançant un reactiu generat electrolíticament que reaccioni quantitativament amb la substància problema. El procediment rep aleshores el nom impropi de volumetria conductimètrica
. La coulombimetria és practicada segons dues tècniques diferents: a potencial controlat
(a un valor adequat perquè reaccioni només l’espècie desitjada; amb la concentració d’aquesta espècie minva el corrent, segons una funció exponencial del temps, que tendeix finalment a zero) i a corrent constant
, tècnica molt més ràpida i senzilla que l’anterior, en la qual el corrent imposat fa reaccionar primerament l’espècie problema i després altres espècies presents en la solució; cal un sistema indicador per a reconèixer l’instant que l’espècie ha reaccionat totalment. Les volumetries coulombimètriques són practicades sempre amb aquesta segona tècnica, i els reactius intermedis més emprats són ió hidroxil, ió hidrogen, iode, brom, ceri (IV) ió argent, EDTA i d’altres, que permeten l’aplicació coulombimètrica de reaccions de neutralització, d’oxidoreducció, de precipitació i de complexació. La tècnica és àmpliament utilitzada en anàlisi. Molts instruments automàtics d’anàlisi funcionen sobre base coulombimètrica a corrent constant, amb indicació instrumental del punt final (potenciomètrica, amperimètrica, fotomètrica).
f
Química