country
*

m
Música

Gènere de música popular propi d’algunes zones rurals dels EUA.

És generalment interpretada per conjunts reduïts de corda, en els quals els instruments més característics són el banjo, la guitarra i el violí. Les melodies acostumen a ésser simples i de fàcil assimilació. S’originà als anys vint del segle XX en algunes zones rurals de l'oest i el sud dels Estats Units, que combina la música folklòrica dels colons europeus, especialment anglesos, irlandesos i escocesos, amb el blues, el gòspel i altres músiques d'arrel nord-americana. La revaloració de la folk-song en les darreres dècades han contribuït a la projecció internacional de la música country que, al mateix temps, ha influït en intèrprets d’altres gèneres de música pop. Al final dels anys vuitanta, el country experimentà un procés de renovació que desembocà en l’anomenat country alternatiu, basat en la convivència del country clàssic amb estils com el rock, el folk, el pop i altres músiques populars de l’Amèrica del Nord, i esdevingué bàsicament un gènere urbà. Entre els seus intèrprets més coneguts cal esmentar John Denver i Jimmie Rogers. Prenent com a font d’inspiració artistes com Neil Young i Bob Dylan i com a ‘pare espiritual’ Gram Parsons, unànimement considerat el pare del country-folk, als EUA sorgiren bandes com Uncle Tupelo, The Jayhawks i Wilco.