L’estudi del delicte i, com a conseqüència, del delinqüent es desenvolupà al s XIX a partir de Cesare Lombroso i la seva teoria del criminal nat, a través de dos grans corrents investigadors: l’un, que vinculà el fet delictuós o la personalitat del delinqüent, sia donant importància a l’aspecte antropològic (antropologia criminal), als factors hereditaris o a l’aspecte psicològic; l’altre, la sociologia criminal, que atorgà al medi social —concentrat en la família, l’educació, l’ambient d’amistat, les formes de vida en les grans ciutats, etc— el caràcter de factor preponderant de producció del delicte. A partir de la Segona Guerra Mundial i com a conseqüència de l’estudi de la casuística derivada de l’estat de destrucció i de pobresa i dels problemes de reincorporació dels combatents a la vida civil, la criminologia supera la teoria que el criminal té una específica constitució física o psíquica o que un factor ambiental determinat és la causa del crim: el fet delictuós és el resultat d’un seguit de factors que operen conjuntament i que influeixen predisposant-hi a favor. El delinqüent deixa d’ésser un criminal i esdevé un malalt o un marginat social, o bé totes dues coses. La criminologia, en aquesta darrera etapa, s’ha desenvolupat més en el món anglosaxó i, especialment als EUA, àdhuc ampliant el seu camp d’investigació amb l’estudi del tractament del delinqüent, de la seva readaptació com a forma de prevenció del delicte, de les formes de lluita contra la criminalitat, etc. Als EUA els criminòlegs es formen en els departaments de sociologia o de psicologia de les universitats; contràriament, a Europa són formats a les facultats de dret i de medicina. En general, la criminologia ha fet que les diferents legislacions adoptessin noves formes legals d’inimputabilitat, creessin les mesures de seguretat i de rehabilitació i s’imbuïssin de la idea de tractament en lloc de la de càstig quant a la imposició de la pena. Tanmateix, a partir d’ella, hom ha iniciat nombrosos programes nacionals de prevenció del delicte. Cal advertir, però, que la criminologia no posa en qüestió la gènesi i la validesa dels delictes definits legalment, ans en parteix. Tampoc no analitza globalment la societat on es produeixen ni té en compte la crítica de la seva estructura; accepta la societat tal com és i considera el delinqüent una víctima de l’anomia, un desarrelat que cal integrar socialment.
f
Dret penal