El seu nom ve del mot grec κρψπτός, que significa ‘amagat’. Es dóna a l’atmosfera en una proporció molt baixa (1 cm 3 /m 3 ), i no ha estat identificat ni al Sol ni als estels. Fou descobert per William Ramsay i Morris William Travers el 1898. Hom l’obté per destil·lació fraccionada dels residus d’evaporació de l’aire líquid. És de reduïda activitat química a causa dels vuit electrons que posseeix en el darrer nivell i de l’elevat primer potencial d’ionització (14 aV). Ultra el clatrat de criptó, hidrat sòlid (Kr· 5,75 H 2 O) que hom obté comprimint el gas entre la xarxa de molècules de l’aigua, en són coneguts dos fluorurs: KrF 2 i KrF 4 . Poc conductor de la calor, el criptó és utilitzat, barrejat amb el xenó, per a constituir l’atmosfera inerta de les bombetes, cosa que permet d’obtenir-ne un rendiment excel·lent. També és utilitzat com a font lluminosa en certs tubs de descàrrega. Alguns dels isòtops donen unes radiacions molt monocromàtiques. Així, la radiació corresponent a la transició entre els nivells 2p 1 0 i 5d 5 de l’àtom de criptó 86, fou utilitzada per a definir amb exactitud el metre, que és igual a 1 650 763,73 vegades la longitud d’ona d’aquella radiació.
m
Química
Propietats físiques del criptó
©
Element gasós inodor, incolor i monoatòmic, que pertany al grup dels gasos nobles (o rars) de la taula periòdica.