Tradicionalment, hom ha criat els conills tant per llur carn com per llur pell o bell aspecte. Segons aquestes finalitats hom diferencia races dites de pèl, de carn, mixtes o esportives. Entre les races de pèl, la més característica és la d'Angora, de pell blanca i pèl llarg i suau, la xinxilla, molt semblant als animals d’aquest nom, la castorrex, semblant als castors, l’argentada de Xampanya, la blava de Bevern, la blava de Viena, etc. Entre les races de carn hom troba les més populars, com la grisa, la marró, l’albina i la gegant de Flandes, amb representants que poden arribar a pesar 7 kg. Entre les races esportives cal destacar la raça papallona, l’anglesa, la japonesa i la Bélier.
Hom pot criar els conills en estat mig salvatge o en completa domesticitat. En el primer cas hom tanca petites superfícies arbrades, on els conills viuen lliures, i només cal tenir cura de fornir-los aliment. Des de temps antics la cria del conill té lloc de forma no gaire diferent de la descrita, només reduint les dimensions de la tanca i posant gàbies per a les femelles. Aquest mètode de cria és molt poc productiu. Els mètodes moderns aconsellen les gàbies separades i asèptiques, que tenen l’avantatge de poder regular els aparellaments, evitar els encreuaments no desitjables entre races, deixar reproduir només els millors exemplars i reduir la mortalitat de les cries. L’alimentació pot ésser per mitjà de pinsos secs i concentrats, i aleshores és necessari el subministrament d’aigua neta, o bé per mitjà de productes frescs, com fulles d’enciam, alfals, trepadella, soia, bleda-rave, patates, pastanagues, sègol, mill, peres, préssecs, fruites en general i fins i tot fulles d’om, til·ler, acàcia, etc.