i datiu | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

datiu

dativo (es), dative (en)
substantiu masculím
Gramàtica
dativo (es), dative (en)
gramàtica gram
Cas del paradigma de la flexió nominal d’algunes llengües indoeuropees.

Aquest morfema gramatical fou introduït pels grecs, que tenien del funcionament de la llengua una concepció condicionada per diverses realitats extralingüístiques, i el definiren a partir de la consideració dels “significats” que completava. L’anomenaren dotikḗ o bé epistaltikḗ, és a dir, el cas que regien els verbs relacionats amb els conceptes donar o dirigir. En el llatí, Varró li donà el nom casus dandi (‘el cas de donar’). Fonamentalment, el datiu servia per a designar la unitat gramatical que completava el nucli del predicat, indicant-ne la direcció o la destinació, però aquest valor general pot incloure altres usos que li han estat assignats. En el grec i el llatí hom diferencia diversos usos del datiu. El de complement indirecte respecte de verbs transitius era el més important i el més freqüent: el datiu designava la unitat damunt la qual es reflectia la “significació” verbal. També hi havia el datiu d’interès, usat amb verbs que signifiquen donar, dir, obeir, etc. Algunes formes verbals exigeixen, a més, un segon datiu: Missit legionem subsidio castris (‘Envià la legió perquè defensés el campament’). El datiu de finalitat és molt relacionat amb l’anterior: Receptui canere (‘Tocar a retirada’). El datiu de profit o dany també es donava: Pâs aner*** autoí*** poneî (‘Tothom treballa en profit seu’). El datiu possessiu assenyala una persona posseïdora i és usat amb els verbs eînai i esse: Ésti moi biblíon (‘Tinc un llibre’). El datiu ètic és representat per una forma pronominal personal que participa de la significació verbal: Lábe moi tòn oíaka (‘Agafa'm el timó’). El datiu de relació assenyala la persona respecte a la qual hom diu alguna cosa. Cal encara diferenciar unes altres funcions pròpiament distintes de les de complement indirecte: el datiu complement agent (que representa el subjecte agent d’un predicat en forma passiva), els datius circumstancials (instrumental, de causa, modal, locatiu o temporal), el datiu complement d’adjectius i el datiu complement d’adverbis (Utilis rei publicae, ‘Útil a l’estat’). Normalment, ni en llatí ni en grec el datiu no era determinat per cap relator preposicional. En el llatí, els dominis del datiu acabaren confonent-se amb els del genitiu, del qual esdevingué l’equivalent. Perduda la funció casual a les llengües romàniques, en el català en perduraren només restes en les formes de pronom personal: mi, si són exemples derivats del cas datiu. Aquesta pèrdua de la flexió casual implicà, en les llengües romàniques, l’ús de noves unitats que designessin les funcions fins aleshores designades pels casos: aquestes unitats foren les preposicions. Per a les funcions del datiu són a i per a les que essencialment usa el català. D’altra banda, a les llengües romàniques les funcions representades pel datiu en el llatí i el grec coincideixen sobretot amb l’anomenat complement indirecte i algun altre complement, sense que hom hagi deixat de fer les distincions ja explicades. Algunes llengües modernes (alemany, rus) han conservat normalment el cas datiu.

Col·laboració: 
JMa
Llegir més...