deliri

delirio (es), delirium (en)
m

Psicosi més o menys transitòria caracteritzada per un grau determinat d’incoherència i confusió mentals, d’excitació nerviosa i d’al·lucinacions, sobretot de tipus visual.

Hom troba el deliri en malalties infeccioses, intoxicacions, manies, etc. Generalment hi predomina un estat d’ànim de temor, provocat per amenaces imaginàries, que determina el matís recelós i defensiu de les il·lusions delirants. Coincidint amb el doble moviment de l’afectivitat, els deliris poden ésser de caràcter depressiu (deliris de condemna i culpabilitat, de destrucció, de persecució, d’indignitat, etc) o expansiu (deliris de grandesa, de potència, de reforma social i política, etc); i àdhuc hom troba sovint en una mateixa crisi delirant un primer moment depressiu seguit d’un altre d’expansiu. La solidesa i la coherència dels deliris, i també llur proximitat als límits del versemblant, varien de la mateixa manera que els mateixos límits de la intel·ligència i del sentit crític: en els deficients mentals els deliris són pobres, puerils i poc coherents; en els estats de demència tenen proporcions exorbitants, però es disgreguen fàcilment per la manca de memòria que s’hi dóna; en els estadis confusos s’acoblen fugaçment, varien segons els canvis d’humor i manquen de connexió i constància. Hom pot agrupar els deliris entorn dels instints o de les passions fonamentals de l’home: l’instint de conservació i l’afany de possessió (deliris de destrucció, de persecució, de pretensió, de reivindicació, etc), el sentiment del propi valor i la convicció religiosa (deliris de grandesa, de reforma social i política, messiànic, profètic, etc) o l’instint sexual (deliris de gelosia, eròtic, etc). Més enllà, però, d’aquesta i altres possibles divisions o classificacions de tipus de deliri, el que cal és distingir clarament entre deliri sistematitzat, en què les idees i els temes delirants es donen ordenadament i coherent, i deliri polimorf, caracteritzat per la barreja i la successió desordenada dels temes més diversos (persecució, megalomania, erotomania, misticisme, etc). És important, així mateix, de subratllar, més enllà de les simples idees i temes delirants, l’estat de deliri. Cal cercar l’expressió més completa de concepció delirant en els deliris sistematitzats dels paranoics, puix que en aquests individus l’anomalia passional i la manca de sentit crític són constitucionals i permanents.