La seva percepció era ja ordenada a l’Antic Testament, i la primera formulació legal de l’obligació del poble jueu a pagar el delme és al Deuteronomi. Amb el Nou Testament desapareix l’obligatorietat; els primers cristians el rebutjaren, considerant que era un costum jueu. Però la necessitat d’arbitrar algun sistema per al manteniment del clericat i de les esglésies imposà progressivament el costum de percebre delmes dins l’Església occidental. Els primers passos per a la regularització del delme com un tribut eclesiàstic foren fets a França al s. VI en els concilis de Tours i Mâcon. Fou, però, Pipí I el Breu qui n'imposà definitivament el caràcter obligatori, que fou confirmat per capitulars de Carlemany (779 i 794). La dependència de Catalunya de l’imperi Carolingi convertí la Marca Hispànica en el camí de penetració del delme a la península Ibèrica. A Anglaterra fou introduït al s. X, durant el regnat d’Edmund I. Els delmes eren dividits en predials o reals, que taxaven les collites, mixts, que taxaven els ramats, i personals, que taxaven els sous. No sempre la quantitat deduïda era del deu per cent. La pràctica més comuna era la de descomptar un percentatge determinat del total de les collites sense tenir presents les inversions i despeses necessàries (llavors i eines) per a arribar a fer produir la terra. Aquestes característiques feren del delme una càrrega molt pesada per al camperol, però també una font d’ingressos per a l’Església. Amb el temps, però, els delmes experimentaren un procés de secularització i molts passaren a mans de senyors laics per compra, arrendament, establiment quasi-emfitèutic, o com a compensació d’algun benefici concedit a l’Església. Això donà lloc a un progressiu empobriment del clericat rural i a un reforçament de les economies rendistes dels grans senyors o fins i tot de les corporacions religioses (monestirs i catedrals) amb gran poder temporal. Una font d’ingressos tan fabulosa fou també sovint cobejada per la monarquia. El delme, acceptat al principi per Luter, fou finalment rebutjat per les Esglésies de la Reforma. Als estats cristians d’Europa occidental, el camí per a l’abolició del delme no fou iniciat fins a la Revolució Francesa, i en determinats indrets durà fins a la fi del s. XIX (Itàlia, 1887; Irlanda, 1871). A Anglaterra fou suprimit per la Tithe Act del 1836, però l’impost (una mena de compensació) creat per substituir-lo durà fins a ple s. XX. Jaume I n'organitzà minuciosament el cobrament al Regne de València. A Castella, Ferran III aconseguí del papa la concessió de les tercias reales (2/9 del delme) com a contribució al procés reconqueridor. Els Reis Catòlics obtingueren igualment del papa la concessió permanent d’aquestes tercias per a tots els seus regnes (terç delme als Països Catalans). Felip II, per la seva banda, obtingué la concessió per a tota la monarquia hispànica de l'excusat, que era el delme del pagador de delmes més important de cada parròquia. El papa havia concedit als reis de Castella tots els delmes de les esglésies d’Amèrica a condició que col·laboressin a llur manteniment. Des del final del s. XVIII els delmes foren manipulats com un recurs davant les situacions difícils de les finances públiques. L’any 1796 el papa concedí que els delmes exempts (delme sobre productes que tradicionalment no n'havien pagat) fossin utilitzats per a l’amortització de vals; també durant les situacions compromeses de la guerra contra Napoleó foren un recurs emprat sovint. Llur caràcter abusiu no encaixava amb els esperits liberals del s. XIX, i les corts del Trienni Constitucional (1821) reduïren els delmes a la meitat. La reacció absolutista els restaurà, però l’any 1837 els delmes foren declarats propietat de l’estat; els abolien de dret, però es mantingueren, i la meitat de llur producte fou dedicada a les finances públiques, i l’altra meitat, al sosteniment del clericat. L’any 1839 hom acordà novament de reduir el delme a la meitat i, finalment, la llei de 31 d’agost de 1841 anul·lava de fet tots els delmes i els substituïa per la contribució de culto y clero. Amb les darreres orientacions de la ciència històrica la documentació relativa als delmes ha adquirit una gran importància i llur estudi quantitatiu és utilitzat per a mesurar la productivitat i els rendiments de l’agricultura de les societats d’Antic Règim.
m
Història