Aquest és fet bàsicament des de l’aspecte quantitatiu, però l’estreta interdependència dels fets de població amb uns altres factors —econòmics, geogràfics, històrics, socials, psicològics— exigeix unes perspectives més àmplies de caràcter quantitatiu que fan que la tasca del demògraf tingui uns límits molt vasts i imprecisos. La demografia com a ciència és recent, però l’interès pels fets de població és antic; hom pot esmentar els censos militars i fiscals d’Egipte o de Roma, les utopies polítiques dels filòsofs grecs i les idees religioses dels pensadors cristians primitius. Durant l’edat mitjana hom féu diversos recomptes de població (fogatge) amb finalitats impositives. Amb el Renaixement es renovaren aquestes idees amb algunes aportacions notables, però quasi sempre en un pla teòric i purament quantitatiu. És al llarg del segle XVIII, quan a Europa se sentiren els transcendentals canvis demogràfics, conseqüència de la Revolució Industrial, que la demografia pren entitat científica. La confecció dels primers censos nominals en alguns estats i la creació dels registres civils permeteren als interessats per la població de verificar llurs teories i assajar mètodes d’anàlisi quantitativa. Amb Thomas Robert Malthus aparagué el primer gran doctrinari de la població que reeixí a posar la població a primer terme de l’actualitat entre els científics socials. A mesura que l’estadística anà facilitant una acumulació de dades més gran, la demografia, bé que de forma sovint anàrquica, perfeccionà els seus mètodes i despertà un interès creixent, en especial entre els economistes i polítics que, com més anava, amb més claredat veien que els fets de població no sols són una variable dependent dels factors econòmics, sinó que sovint són aquests els que depenen d’aquells. Aquest és el cas als països subdesenvolupats, on el fort creixement demogràfic no té paral·lelisme en el creixement econòmic i on el vell concepte d’inversions econòmiques, destinades a assegurar un consum superior a la població antiga, ha estat desplaçat per un altre d’inversions “demogràfiques”, destinat a assegurar el consum antic a una població superior. L’economista danesa E.Boserup ha demostrat que és el canvi demogràfic el motor del canvi tècnic, i no a la inversa. D’altra banda, una nova ciència, l'ecologia humana, considera la població com una de les variables fonamentals de l’ecosistema mundial. Així, doncs, la població —i, en conseqüència, la demografia— és reconeguda com un dels elements més importants i constitueix una ciència autònoma, síntesi de les ciències socials, tot i que ni aquesta variable ni cap altra de caràcter social no tenen sentit fora d’un ampli context humà. Les grans perspectives que ofereixen les modernes tècniques matemàtiques dels models i dels sistemes permeten de treballar dins aquest context. La metodologia o anàlisi demogràfica s’articula entorn de dos grans apartats: l'anàlisi quantitativa i l'anàlisi qualitativa. La primera, anomenada també anàlisi demogràfica, interessada exclusivament pels fets quantificables, se subdivideix en l’estudi de l’estat de la població i de la seva dinàmica. Hom considera per estat les característiques d’una població en un moment donat: la distribució geogràfica de la població, la composició per sexe, edat, estat civil i situació socioprofessional. En la dinàmica són estudiats la natalitat, la mortalitat i els moviments migratoris. L’anàlisi qualitativa s’interessa per l’herència, la genètica i la transmissió dels caràcters somàtics i psíquics. Les matemàtiques són fonamentals per a l’anàlisi quantitativa, i la biologia i la psicologia, per a l’anàlisi qualitativa. D’altra banda, la demografia històrica és la branca que estudia els diferents fenòmens que afecten una població del passat. Les fonts són la base de l’estadística que permeten l’estudi quantitatiu i qualitatiu dels fenòmens demogràfics. La font principal la constitueixen els censos de població, els quals proporcionen una imatge instantània d’una població. Altres fonts són els registres parroquials, molt útils per a analitzar poblacions del passat, els registres padronals dependents dels municipis, les enquestes de fecunditat, les estadístiques sobre emigració i les enquestes sobre població activa. També cal tenir en compte diferents anuaris que no tracten exclusivament de temes de població, però sí que hi dediquen un espai.
La demografia als Països Catalans
Els primers estudis de tema demogràfic als Països Catalans són del s. XVIII, lligats a la preocupació populacionista (Jaume Caresmar i Jaume Bonells) i als aspectes sanitaris dels problemes de la població, sorgits per la difusió de la vacuna antivariolosa de Jenner, vers el 1800. Els estudis demogràfics autòctons de tipus científic, però, no aparegueren fins al s. XIX amb Pere Felip Monlau, higienista i demògraf, crític de Malthus, i amb els urbanistes Ildefons Cerdà i Pere Garcia i Fària. Des del començament del s. XX es desenvolupà la preocupació per la minva dels naixements, estudiada per Manuel Escudé (La natalitat de Barcelona, 1901), pels metges Joan Viure i Alexandre Planellas i, des d’un punt de vista nacionalista, pels metges R.Boquet, Pere Nubiola, Ermengol Puig i Salis (El problema de la natalitat a Catalunya. Un perill gravíssim per a la nostra pàtria, 1915) i, més tard, per Pere Màrtir Rossell (La raça, 1930). En el terreny estadístic i econòmic es destacaren Josep M.Tallada, Jaume Alzina i Caules i, especialment, i amb un fort matís polític, Josep M.Vandellòs i Solà (Catalunya, poble decadent, 1935). Després de la guerra civil de 1936-39 han sobresortit els investigadors històrics, com Jordi Nadal i Emili Giralt, autors de La population catalane de 1533 à 1717 (1960), i l’obra, fonamental per l’aportació de dades, de Josep Iglésies (El movimiento demográfico en Cataluña durante los últimos cien años, 1961). Cal destacar també la influència de l’obra de Pierre Vilar, La Catalogne dans l’Espagne moderne (1962). Romà Perpinyà ha estudiat les relacions demogràfiques entre el centre i la perifèria peninsulars; en l’enfocament sociològic i econòmic de la demografia ha tingut ressò universal l’obra del rossellonès establert a París Alfred Sauvy (Théorie générale de la population, 1952). Des del 1960 han estat objecte d’un interès especial les qüestions entorn de la immigració, la població activa i la població global dels Països Catalans, estudiats, entre altres, per Josep M.Martínez-Marí (La immigració a Barcelona, 1964), Joaquim Maluquer i Sostres (L’assimilation des immigrés en Catalogne, 1963; Població i societat a l’àrea catalana, 1965), Joaquim Muns, Ernest Lluch, Eugeni Giralt, Tomàs Vidal, Anna Cabré, Isabel Pujadas, Jaume Utrillo, etc. Joan Vilà i Valentí i Maria de Bolòs publicaren (1960) l’obra conceptual Las migraciones y las densidades e índices migratorios. Sobre les Balears es destaquen els treballs de Bartomeu Barceló i Pons (Evolución reciente y estructura actual de la población de las islas Baleares, publicat en part el 1968), i sobre el País Valencià, els d’Antonio López Gómez i de Ricard Pérez i Casado.