El desboscament pot ésser produït per l’home i àdhuc pels animals (els elefants afamats arrenquen els arbrissons i se'n mengen les branques i les arrels tendres) o simplement pels factors naturals (canvis climàtics, avanç de les dunes). El factor humà, però, ha estat, al llarg dels temps, d’una importància fonamental; l’home ha dut a terme el desboscament sovint per raons vitals (la necessitat d’eixamplar les seves àrees de conreu o de guanyar nous terrenys de pastura). Els conreus itinerants sobre cendres (adobs fàcils que resulten de la crema del bosc) són practicats encara per alguns pobles primitius de les zones tropicals.
El desboscament ha estat fet fins i tot en alguns estats europeus, sense limitació ni cura de cap mena, i molt particularment a les regions mediterrànies, on el bosc natural es refà amb molta dificultat, o bé es degrada en una massa vegetal secundària com és la màquia o la garriga. Un altre factor que s’hi ha afegit darrerament és el de la pluja àcida, que afecta, sobretot, els boscos centreeuropeus. A la conca mediterrània, on la pressió humana és mil·lenària, la superfície desforestada és relativament alta i ja s’està produint la desertització d’algunes àrees, particularment les que eren més seques. A més, la desaparició de les masses forestals, protectores del sòl i reguladores del cicle hidrològic, ha agreujat les conseqüències de les pluges torrencials típicament mediterrànies, de manera que al final d’estiu aquestes pluges originen sovint inundacions catastròfiques. Iniciat en èpoques diverses a les diverses parts del món, el desboscament ha modificat notablement l’aspecte primitiu del sòl: a Europa, per exemple, dues terceres parts dels boscs primitius han estat destruïts.
El desboscament d’una gran part de la península Ibèrica es produí als darrers segles de l’edat mitjana, cosa que feu elevar els preus dels productes forestals i que, al segle XVIII, originà la política de reforestació (legislació de Carles III). L’extensió del conreu de la vinya als Països Catalans durant els segles XVIII i XIX fou origen d’un nou i important desboscament, que, amb la reducció d’aquest conreu provocat per la fil·loxera, ha estat l’origen de la degradació del sòl de moltes comarques catalanes.
Es calcula que en els últims 8.000 anys s’ha destruït la meitat de la coberta forestal del món, que ha passat de 6.000 milions d’hectàrees a poc més de 3.000 milions. Una conseqüència greu de la desaparició de masses forestals és la reducció de la capacitat del medi d’absorbir el diòxid de carboni, amb la qual cosa s’afavoreix l’efecte hivernacle i l’escalfament global.