En les religions politeistes, com és ara la religió grecoromana, el destí venia a ésser la unificació dels déus, en el sentit que aquests li estaven subordinats, o àdhuc era identificat amb algun dels déus: Zeus, per exemple, fou el primer cas de personalització mitològica del destí (anomenat també ανάγκη, μοίρα o μόροέ entre els grecs, i fatum o fortuna entre els llatins), el qual fou representat després per les figures de Júpiter i les parques ( moira). Hom pot dir que la concepció de la realitat com a darrerament i definitivament sotmesa a la força i predeterminació del destí és l’essència mateixa del pensament grec i de la cultura clàssica i que, tot i restar en una clara i radical oposició al missatge cristià, passà a l’occident europeu i hi deixà una forta empremta: en aquest sentit cal reconèixer que la concepció tradicional de la providència i tota la discussió escolàstica sobre la predeterminació i també la problemàtica protestant sobre la predestinació, no són del tot independents d’aquesta pervivència dins el pensament cristià, d’una concepció fatalista, pròpia de la creença en el destí. Llevat de la correcció que el cristianisme n'hagi fet, el destí és considerat com a força cega i no admet cap intent d’ésser comprès per l’home ni llibertat que pretengui de defugir-lo. La tragèdia grega és l’exponent literari i humà més reeixit d’aquesta concepció.
m
Religió