i dictadura | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

dictadura

dictadura (es), dictatorship (en)
substantiu femeníf
Història    Política
dictadura (es), dictatorship (en)
història hist i ciències polítiques polít
Forma política de què es revesteix l’estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics.

Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d’un govern personal o col·legiat. Tot i que en el sentit més ampli del terme ja a Atenes i en altres ciutats hel·lèniques sorgí un règim dictatorial després de les reformes democràtiques de Soló (tirania), és a Roma on sorgí el terme dictadura. La dictadura romana era un artifici admès pel mateix sistema polític, mitjançant el qual hom suspenia el funcionament de les institucions polítiques ordinàries durant una greu crisi en l’estat. La dictadura era instaurada per acord del senat, i posteriorment el dictador fou nomenat pels comicis a proposta d’un cònsol; generalment no durava més de sis mesos. Aquesta institució caigué en desús després de les guerres contra Anníbal, però ressorgí uns quants anys més tard amb Sul·la (82 aC) i Cèsar (50 aC), bé que només tenien en comú el nom amb les antigues dictadures.

Tot i que ja a la fi del colonialisme a l’Amèrica Llatina sorgiren dictadures, sobretot de caire militar, el concepte modern de dictadura és utilitzat per a designar els règims autoritaris sorgits després de la Primera Guerra Mundial, però cal diferenciar els règims dictatorials de caire militar de les dictadures que se sostenen sobre unes concepcions polítiques molt definides i generalment amb règim de partit únic i amb sistema econòmic autàrquic. Després de la Primera Guerra Mundial la dictadura es generalitzà per tot Europa i també per l’Amèrica Central i del Sud. Paral·lelament al sorgiment del primer estat obrer (Unió Soviètica) i a la gran empenta del moviment obrer europeu es produí el sorgiment de nous règims de caire dictatorial, sobretot en els indrets on l’estat capitalista començava a trontollar (feixisme, nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona Guerra Mundial, que significà la desfeta d’aquests règims totalitaris, tot i que subsistiren dictadures, tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes). Amb el sorgiment de nous estats socialistes i la tensió produïda per la guerra freda, els règims dictatorials de caire militar s’estengueren per Àsia i l’Amèrica Llatina i es multiplicaren de nou arran de la independència de les colònies africanes i asiàtiques. A les darreres dècades, les dictadures són, als estats del Tercer Món, una realitat cíclica lligada a l’evolució de la conjuntura econòmica mundial, a les oscil·lacions de la política exterior dels EUA i a la major o menor tensió entre l’Est i l’Oest, però troben sempre el terreny abonat per la feblesa de les estructures democràtiques i l’escassa vertebració social d’aquelles nacions. A Europa, en canvi, l’enderrocament del règim salazarista portuguès (1974), la mort del general Franco ( franquisme) i la transició progressiva a la democràcia a l’Estat espanyol (1975-77) posaren terme a les dues darreres dictadures clàssiques, si hom descompta la passatgera instauració a Turquia d’un règim militar (1980-83).

Llegir més...