En la forma constructiva més freqüent consta d’una carcassa cilíndrica de fosa, de ferro o d’acer, que té fixats a l’interior uns electroimants anomenats pols (sempre en nombre parell), cadascun amb la seva bobina alimentada amb corrent continu, els quals creen uns camps magnètics d’excitació. Aquest conjunt de pols magnètics és anomenat inductor . A l’interior de la carcassa, concèntric amb la corona de pols, hi ha un cilindre, anomenat induït , giratori, muntat sobre l’eix de la màquina i fet de discs de xapa magnètica empilats, amb unes ranures a la perifèria, en les quals van unes bobines de conductor formant l' enrotllament . Aquesta classe d’induït és anomenada de tambor ; en la primitiva màquina de Gramme, actualment en desús, l’induït era d’anell . Els extrems de les bobines de l’induït connecten amb unes pastilles de coure ( delgues ), que formen una corona anomenada col·lector , on fan contacte per fregadís unes escombretes de carbó. Per a l’excitació de l’inductor són emprats dos procediments: l' excitació independent en què el corrent arriba d’una part exterior, i l' autoexcitació , en què la mateixa dinamo forneix el corrent d’excitació. Segons la forma de connexió de l’inductor (en sèrie, en paral·lel o mixta) hom parla de dinamo sèrie, dinamo paral·lel o dinamo ‘compound' . En girar l’induït, els conductors de les ranures tallen les línies dels fluxos magnètics creats per l’inductor, i per aquest motiu hi són induïdes unes forces electromotrius (fem) que se sumen les unes amb les altres i són recollides a les escombretes. Aquesta fem és proporcional a la velocitat de l’induït. De fet, el corrent i la tensió (fem), pels conductors de l’enrotllament, són alterns, però el col·lector els rectifica i, així, la dinamo dóna tensió i corrent continus.
.