i diplomàcia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

diplomàcia

diplomacia (es), diplomacy (en)
substantiu femeníf
Història
diplomacia (es), diplomacy (en)
història hist
Organització o procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat.

Existeix des de l’aparició dels primers sobirans, però no adquirí un caràcter d’organització fixa, amb ambaixadors permanents, fins a la fi de l’edat mitjana. Al s XI l’Església enviava legats a les corts cristianes per tal d’evitar la intromissió del poder reial en els afers eclesiàstics. D’altra banda, al s XII ja hi havia un sistema d’enviats entre Venècia, Gènova i Pisa, i al s XV aparegué a Catalunya-Aragó i als estats italians la diplomàcia organitzada d’acord amb les exigències dels estats moderns, sistema que s’estengué amb l’aparició d’aquesta diplomàcia a Europa. La diplomàcia determinà la creació d’organismes i de normes, sobre la base de les quals s’ha format en bona part el dret internacional. Des del congrés de Viena del 1815 hi ha quatre categories de representants diplomàtics: ambaixadors, enviats extraordinaris o ministres plenipotenciaris, ministres residents i encarregats de negocis. Des d’aleshores, però, i especialment després de les dues guerres mundials, hom tendeix a les organitzacions suprastatals per tal de reduir les tensions diplomàtiques (Societat de Nacions, 1919-46; Organització de les Nacions Unides, des del 1945).

Als Països Catalans, des de l’edat mitjana, foren enviats ambaixadors o procuradors a les corts veïnes amb caràcter ocasional. Les llargues estades dels ambaixadors a la cort pontifícia acabaren fent-se permanents, vers el s XV. D’altra banda, els cònsols catalans en ports estrangers —i els estrangers en els ports catalans— tenien subsidiàriament el caràcter d’enviats, i en cas de necessitat actuaven com a tals. Hom solia confiar les ambaixades a d’altres països a un jurista i un mercader, assistits d’un secretari, pel caràcter comercial que solien tenir. La intensa activitat diplomàtica de Joan II de Catalunya-Aragó amb els països propers —Castella, França, estats italians— determinà que disposés d’una organització diplomàtica regular superior a l’habitual a l’Europa del seu temps. Amb Ferran II de Catalunya-Aragó, a causa de la unió amb Castella, els enviats reials no sempre representaren només els interessos catalans, sinó també els de la monarquia castellana. Els darrers grans diplomàtics catalans foren Hug de Montcada i Miquel Mai. La ulterior centralització administrativa dels Habsburg hispànics llevà als Països Catalans la facultat de relacionar-se diplomàticament amb caràcter autònom, i a partir de Felip II de Castella disminuí progressivament la presència de catalans en els càrrecs diplomàtics conferits per la cort dels Habsburg. Els organismes autònoms catalans, però, exerciren llurs activitats diplomàtiques per a tractar i fer pactes amb potències estrangeres en ocasions extraordinàries (pacte amb França, en 1640-41, durant la guerra dels Segadors; amb Anglaterra, el 1705, en la guerra de Successió), facultat que fou radicalment abolida pel decret de Nova Planta (1716).

Col·laboració: 
RoA
Llegir més...