Tal com és entès actualment, pretén d’actuar sobre l’entorn físic de l’home per tal de millorar-lo en el seu conjunt. Amb la revolució industrial, els productes fabricats manualment passaren a ésser produïts en grans sèries per les màquines i en desaparegueren les característiques i la forma individual anteriors. Els nous articles industrials intentaren de lluitar contra el perill de la massificació, tot dissimulant llur origen mecànic amb un ornament desmesurat. Posteriorment, començà a haver-hi alguns sistemes, com el del moviment anglès Arts and Crafts i el seu líder William Morris, que s’esforçaren a cercar un llenguatge formal adequat als nous processos de fabricació. Aquesta inquietud es desenvolupà per tot Europa i aparegueren les realitzacions de Michel Thonet en la producció de cadires, butaques, sofàs i balancins, els quals, amb un estil totalment nou i concorde amb una perfecta adequació en l’ús dels materials, envaïren ràpidament els mercats europeus i americans. Després del desenvolupament del Modernisme, l’arquitecte nord-americà Louis H. Sullivan obrí un camí en el procés creador del producte industrial amb la seva afirmació que la forma ha d’ésser subordinada a la funció. En aquesta mateixa època, a Europa, es destacaren Hendrik van de Velde (Bèlgica), Peter Behrens (Alemanya), Adolf Loos (Àustria), etc, els quals, amb llur treball i llurs escrits donaren ple significat al naixement de l'industrial design. Van de Velde, després de fundar a Brussel·les els Ateliers d’Art Industriel, creà i dirigí a Weimar Die Kunstgewerbeschule, capdavantera en la formació del disseny industrial; més tard el succeí l’arquitecte Walter Gropius, el qual la uní a l’Acadèmia d’Art i fundà el Bauhaus, on militaren Moholy-Nagy, Paul Klee i, posteriorment, H. Bayer i Marcel Breuer, i en la direcció del qual succeïren Gropius els arquitectes H. Meyer i Mies van de Rohe, tots els quals conduïren el Bauhaus a un lloc important en la història del disseny, amb la creació de nous conceptes en els productes industrials, la col·laboració permanent entre l’art i la indústria i la formació de veritables professionals en el disseny industrial. Des de la fi del decenni 1950-60 el disseny es desenvolupà amb empenta a Catalunya, especialment el disseny industrial amb la fundació a Barcelona d'ADI-FAD (1961) i, posteriorment, d’escoles i seccions especialitzades: Elisava, Eina i Massana. Com a activitats principals, públiques i regulars es destaquen les seleccions anuals d’ADI-FAD, amb la institució dels premis Delta, l’ADGFAD i l’INFAD. Aquestes activitats, complementades amb cicles de conferències, seminaris, etc, culminaren el 1971 amb la celebració de la vuitena assemblea i congrés internacional de l'ICSID a Eivissa i Barcelona. La creació del BCD (Barcelona Centre de Disseny) el 1973 i la presència del disseny català als congressos internacionals de l’ICSID i a importants fires d’arreu del món han ajudat a difondre'l universalment. Amb l’entrada a la CEE i el canvi d’estratègia econòmica que això comporta, el disseny català entra en una nova frontera creativa, especialment pel que fa al producte de baixa o mitjana tecnologia (mobiliari, teixits, electrodomèstics, etc). Entre els capdavanters del disseny a diferents nivells d’actuació cal destacar Antoni de Moragas, André Ricard, Miquel Milà, Joan Antoni Blanc, Josep Anton Coderch, Oriol Bohigas, Enric Tous, Leopold Milà, Albert Ràfols i Casamada, Santiago Pey, Jordi Pericot, Xavier Rubert, Alexandre Cirici, Daniel Giralt-Miracle, G. Bernal, R. Isern, E. Agulló, R. Benedito, O. Tusquets, J. Lluscà, J. Pensi, A. Liévore i també X. Mariscal, que ha introduït el disseny d’artista o la creació sense atendre la funcionalitat. El projecte olímpic de la Barcelona del 1992 estimulà enormement el món del grafisme i el del disseny industrial.
m
Disseny i arts gràfiques