Correspon al mot hebreu, Kābōd, que implicava en un principi la idea de solidesa i de valor i, en l’Antic Testament, era sinònim de riquesa i èxit. La doxa designa el contingut de la revelació divina i es manifesta en moments determinats en la història de la salvació, enmig de prodigis extraordinaris o en ocasió de càstigs divins. El seu doble aspecte, l’humà i el majestuós, es correspon amb la doble concepció jahvista d’un Déu transcendent o omnipotent, per un cantó i, per l’altre, d’un Déu humil, humà i proper als homes. En el Nou Testament la doxa té el sentit d’honor, poder i revelació de Déu.
f
Bíblia